Com la tristor i l'alegria, la literatura.
Objectiu per al curs vinent: a purpose.
Mentre m'entretinc a la nebulosa, ni massa alegre ni massa trista.
Amb desig, desig de llegir i de viure altres vides.
Potser el curs vinent: literatura universal.
Ahir contenta a Port Pelegrí 🩵 amb la Maria, la Montse i l'Enric.
A la nit, però, el mal: malucs, espatlla, turmells i síndrome de la guilla (ho diuen els joves catalanets moderniquis): parlar massa i massa intensament.
La intensitat també avui a la fisio. Em diu que em calmi, em parla del sistema nerviós, m'acabo agobiant i fent força amb les peses en postures increïbles. M'aguanto les ganes de plorar i me'n surto. Em veu agobiada. Li demano calma. Continuo fent els exercicis que segons ella són a cadena perpètua. Aguanto. Ja no somric gaire. Ha aconseguit que calli i així el silenci és eixordador. M'ofereix ple de coses que rebutjo amablement. No hi tornaré mai més. Suposo que ella també ho sap.
Quan surto, ploro. A casa, miro de calmar-me. No vull que la Nuri em vegi plorar. Quan la vaig a veure, però, ploro i li explico. Està amb mi. Sempre mira d'estar amb mi.
Ara també he de controlar els nervis i la intensitat. A banda de l'angoixa i la tristor, esclar.
Ja no sé què s'accepta i què no, què he de reprimir i què no.
No vull més consells, ni tractaments propis.
Vull deixar-me en pau i que em deixin en pau.
Reduir persones, reduir agenda. Calma, calma, calma.
Pateixo pensant en l'insti amb tot plegat.
Port Pelegrí és un lloc meravellós.
Sí, fràgil.
Avui, el pes.
Més el cabell i tantes coses diferents.
M'enyoro molt.
Ara, Rosanna. Sí, la terapeuta.
La pobra Nuri m'ha hagut de veure plorar una altra vegada.
Però no he caigut tan avall. Això sí ara només, Rosanna, i sofà i Homeland.
Li preguntaré a la R. com puc descansar; després que haguem començat a pouar... amb corda a la politja.
No volia tornar a terra!!
Els gens de l'avi, diu la Uiui, ben elegant.
Em vaig oblidar de tot, de tot, de tot, em vaig oblidar de mi. Jo ja no era. Només el mar. Només allò, allà i feliç.
No volia tornar a terra.
L'emoció vibrava, era nuclear, la meva columna, tota jo. Com les místiques medievals de la gran Victoria Cirlot. Inefable. La mística acaba en el no- ser i és el que em va passar a mi.
Vull tornar a mar ara que soc a terra.
Pulp fiction
Més fiction que pulp.
Love com a construcció, però el love romàntic, com el summer love, el primer love, el love platònic i ara el love en la música, en la literatura, fiction!
Construcció bonica, ecos d'experiències que vaig viure.
I els símbols! Molts cors a casa!! I m'encanta que em posin cors als missatges, de tots colors, grans i petits
És patològic o bueno... malaltís, doncs? No.
Em rebelo contra qui em faci pensar que sí. És com la xocolata de 85, absolutament indiscutible, innegociable.
Cors colors al meu cor.
No sé si queda clar: fotografio ombres.
Projeccions, realitats que no existeixen o sí.
Crec que sí i es mouen, creixen, s'amaguen, s'aprimen, s'engreixen desapareixen, tornen i així fins l'infinit. Les ombres són temps i espai. Nosaltres, no.
Abraonada a l'hipèric, herba de Sant Joan. Serotonina. Si no futur, present viu i lluminós.
I dancings i gent, sí la P de gent, com en el llibre de la Patricia Langdon Davies.
I l'Annagua com a fada protectora ❤️
Reprimir amb molt d'esforç la idea de pèrdua immensa, generalitzada.
I davant el no-res, tot està per fer.
Reprimir amb molt d'esforç la sensació que és absurd l'inconnu i que 'asiste lo vivido' i ja.
