Se ha puesto la noche rara
Han sali'o luna' y estrella' (eh)
Me lo dijo esa gitana (¿qué?)
Mejor no salir a verla (no)
Sueño que estoy andando
Por un puente y que la acera (mira, mira, mira, mira)
Cuanto más quiero cruzarlo (va)
Más se mueve y tambalea.
'Malamente' de Rosalía
Me, myself and I.
Crec que en deuen ser més; però no acabo de trobar el que m'inspira més confiança.
Me'ls estimo tots i recelo de tots, també.
No sé si això té a veure amb els 54, amb el Letrozol, amb el Trasto, amb la parada tècnica, amb el càncer, amb la solitud, amb l'absència de mans masculines, amb el buit on em va deixar la mare, amb Santfe, amb la maleta per estrenar, amb el mal a les articulacions, amb el meu cabell curt i cos de dona gran, amb la mirada dels altres, amb que no bec, ni fumo...
.jpg)
No era real l'amor que pensava que intercanviàvem l'Al i jo.
Jo sí que hagués saltat qualsevol tanca per agafar-lo del bracet en moments simètrics als que jo he passat.
Ell,no.
Enterrada, doncs.
Quina farsa!
Jo, sí.
Fa sol, l'aigua és ben clara i bonica. Amb la Nuri durant les passejades pensem quan ens hi ficarem i riurem contentes.
Mona amb Mahjong, a can Mariano. Que som veïns!
Quina casa tan bonica!
Una nova vida!
Valent i potent! Palant caiac amb 80.
I de cop, com al niu, tranquil·la, còmoda, alegre, quasi feliç.
Que bé amb ells i ella sempre! La Carme, en Josep i en Mariano.
Grans, en tots sentits.
Companyia bona, boníssima en aquests mesos de parada tècnica.
La vida entre partida i partida. I avui, la mona tots junts. I brunyols de triangle, fets per ells. No calia gaire res més. I tot tenia ple de sentit.
De Maria Arnal. Escoltant-la i sentint-la. Que bé a la city aquell dia!
I aquí entre blancs i flors un altre matí. Aguantant llàgrimes i esbossant somriures.
Struggle.
Ahir, girafes i rinoceronts. Tribu de dones. I en el cor, goig i pena també.
Ara aniré a caminar per sacsejar una mica la tristor i agrair aquest sol tan bonic.
No èbria, esclar!
Però sí ben alegre.
Massa?
La nit viscuda amb una pilota d'oxigen, com els astronautes que ara orbiten. Feta de l'amor, de la companyia, de l'anar de bracet, de no rebutjar-me del tot al mirall. De mirar-nos, de mirar-les i menjar coulant amb goig, de no tenir gaire fred i de poder pensar que demà més.
Més de tot.
I ara esperar la J. mentre escolto Faure.
Elles, nosaltres, que tenim diners i una habitació pròpia. I l'amor. Que em sosté, motor de les fantasies que m'impulsen, la potència de l'alegria d'estar juntes i veure la vida i viure-la i explicar-la i tractar-la perquè sigui amable i bonica, entre nosaltres, per a nosaltres, per nosaltres. Sempre.
Goig inesgotable.
