De l'eufòria al plor.
De l'escalf a la mirada estranya.
I mal humor, i enyor de qui era.
Tan contenta que estava aquests dies.
I ahir encara nedant!
I cansada de sentir hospitals, visites, malalties, addiccions i terrabastalls.
Calma.
Perill d'aïllament.
Ara, ja ni desig de res.
Sí, demà serà un altre dia. Que el son destil·li el bon humor.
Sí, vaig anar a Burdeus, a fer companyia als meus prínceps.
S'acaba agost, començarà el curs.
Sopar. Alzalopram per dormir després de menjar delícies al Corsari . Desconnexió.
L'autocura em farà repensar aquestes propostes.
I més solitud, inquietud i falta de mapa.
La solitud de l'esperit pot portar a llocs remots, mai segurs.
Ora Cogan
Hamlet
Estrenar un mono de lli per la nit dels focs i anar bregant.
Bé, sí! Estic bé!
Vull anar a la muntanya.
Ora és smoky I m'agrada, també.
Com es fa vacances d'un mateix?
Així estava quan em vaig enamorar d'en Pi.
I després de tooooot, allà mateix. En fin.
Cansadeta, molt.
Ja sé, ja veig, ja crec, però ai... què sento.
La mateixa merda de sempre.
Vaig a Canyet sola.
Encandilada per l'aigua més que transparent i una mica molesta per la pudor de marihuana de la parella tatuada.
Molts records de Canyet en companyia: Ponç, Arbres, les nenes...
I un cargolet, ple de vida!!
Més vida, més cargolets!
Antígona si em sento sol.
Sí, amb accent tancat, perquè jo ho dic així.
M'explica que el seu pare només s'activa quan veu un Help!, m'explica i m'explica que l'últim cop va ser que calia fixar les vares d'unes tomateres. Ell i la mare van córrer cap allà. L'Arbre, però, només volia la seva presència. No el van deixar cuinar, una forma d'amor.
Mentre l'escoltava, deixant refredar el menjar mexicà, pensava si jo no feia el mateix amb ell. Li vaig preguntar sobre les coves de parets roses i la resta es va anar desplegant.
Visc la seva preséncia com un moment ancestral, tel•lúric, vedellets... més enllà de les paraules i de la conveniència.
Ronxets insuportables i petons en llocs estranys per dir-nos bon dia.
Malauradament, braços inoblidables, ai!!
