Nacre

 Els buits fan evident el blanc nacrat , a vegades tornasolat; és el buit, el que ja no hi és. 

La lluentor que veiem ve d'aquí, i amb els altres tot s'equilibra. 

Però si ens hi acostem, amb el cor, potser també amb la pell, veiem el que hi havia abans, la lluentor és temps. I el conjunt és bonic. El sol, que ens fa estar alegres, fa que aquest buit brilli i, amb els altres, el conjunt és bonic. 

I mentre, estiraments i piscina per no pensar en les cames entumides ni el nou mal instal·lat en el meu cos robust.

Struggle 

Primer dia de primavera,

 a la Conca

Dolor... muscular

 L'altre is not allowed.

I una imatge a la ment. La mirada fixa,  decidida, fixa o absent. Mira a fora o mira a dins? 

 L'autorretrat de l'Al, a les xarxes. 

Quina potència. Ple d'energia, de l'energia estranyament sensible,  oculta,  nerviüda, que ens unia. 

Al cap, un gorro de llana, per amagar el que ha fet el temps amb tots nosaltres, que, de fet, és ben bonic. Gorro de llana per gust,  quan jo per gust i per fastig vaig plegar de portar-ne. 

Mateixa direcció, sentits oposats. 

L'energia que ens queda ja no la compartim. L'he vist sexi, també, i m'ha fet pensar en el sexe, que tantes vegades vam compartir i que va ser de tantes maneres fins que no va ser. 

Jo, però, mai no hagués deixat d'acompanyar la seva ànima tal com ell ha fet amb mi.

Ahir a Figueres

No hi puc fer res

 Encara que no vulgui o no ho hagi volgut (quina riquesa la conjugació romànica!), l'Arbre s'ha convertit en l'home més important del meu món íntim d'ara. Aquest ara tan estrany. I ara, un altre ara, feliç. 

L'últim a tocar el meu pit perdut, l'últim a fotografiar-lo; el primer a veure el meu nou pitet bonic,  el primer a tocar-lo.

Segurament no ho sap. El més probable és que no hi hagi pensat. Segurament no voldria aquesta posició.  Però ha passat així i això mai no canviarà. 

La seva pell i la seva olor són casa. I ens olorem i ens toquem i així sentim amb els dits i en la resta de pell i de pèls l'eco del plaer que tan joiosament vam compartir aquell estiu. 

Tant se val què digui, tant se val que juguem o dormim, que dormi massa i que sàpiga menys del que voldria. I que no em vulgui. Serà sempre casa I em costarà molt resistir-me a no entrar-hi si en tinc l'oportunitat.

El primer a tocar el meu cabell curt. 

Tocar, tocar, tocar.

I després que marxés vaig fer un taller de Sumi-e i vaig pintar flors de pruner. 

En sortir ja no tenia tanta angoixa.

Avui, ja gens i em sento ben viva i feliç.

Casa, 1 de març de 2026

Hamnet o on són ells?

 La mare i el Tiu, vull dir.

Allà on són ells, ella i ell. Com si m'hi esperessin. M'agrada pensar-ho I en fa feliç imaginar la trobada. No és forçat i ve de dins. Gairebé faria il·lusió si no fos que aquí, esclar, hi ha els tendons del dolor i l'emoció 

Llàgrimes llegint Hamnet, sanes, que em puc permetre.

Grief porn, deien de la peli.

El dijous l'aniré a veure.

No crec que ella i ell estiguin en un lloc fred I blanc com la neu. No. És un lloc càlid amb llum bonica i flonja.

0o0o0o

 'So hard to start anew' com diu la Shana Cleveland. 

S'hi estava molt bé allà en la inconsciència, en els segons de lipotímia.

Mooo0o0o0ooo0o0o0lt bé 

Restaurant de Bolonya, 2024

Suro

 Part del costat dret se sent així, el sento així: de suro.

Tot va bé!

La cicatriu cicatritzant, la mobilitat creixent, el cos recuperant-se, l'energia pujant...

Sí al mirall.

Pena per no haver-me sabut protegir de l'Al, que m'ha enterrat en vida i em dol. 

Sensació d'irrealitat sovint. Com quan vam perdre el Tiu o la mare. 

Sembla que la vida de veritat estigui a una altra banda. 

Toca navegar... (ai els tòpics!) i ho faré somrient i mirant als ulls a tothom.

Però enyoro el plor I el descans.

No m'agraden els sostens que em fan posar, ni tampoc tota jo al mirall. La cicatriu no em fa res, el cabell creix poc a poc i la sobre alimentació del doctor Pérez ha fet que em vegi menys bé. 

No sé a quant estic d'hemogloblina.

Un moment

 Dia de Nadal.

I vull un moment per al plor.

Abans i després, somriures, fortaleses, ànims, energia, idees, desitjos... I tot real. Avui, em costa i penso quan em podré deixar anar.

Necessito la calma I el plor. 

Quan podrà ser? Potser avui havent dinat. Tant de bo.

Adéu

 Adéu. 

Adéu a la dona que era.  A la vida que un dia vaig tenir. 

Desprendre'ns,  deixar que ens treguin el mal. 

El nou bé. 

Vida més petita. Tant de bo, sana. 

Més petita.

Però sentim en va les olors, fortors que recorden el sexe. Sí, sexe. Sexe?