Vedell/a

 Avui a la Cala del morro del vedell, a Palamós. Amb l'Anneta. Calma, peixitus i corbs marins.

Mentre les Gavarres cremen. Tristesa i incertesa. Esperança sempre.

Tot random.

Acabo trasto el setembre!! Això ha suposat una baixada forta de  cortisol.

Perdré pes, finalment?

He somiat amb en Pitu. He explicat a l'Anneta que per l'Al hem renyit, com abans es renyia: ni saludar-se, evitar-se sempre més.  Potser és perquè és ja massa gran, la seva pena. 

I he recordat que no hi ha cap home. I ves a saber si n'hi haurà cap més. Crec que avui fa dos anys que no tinc sexe amb cap. Ja em sembla alguna cosa llunyana, com somiada també. 

I així, però bé! Amb ganes de tenir més tranquil·litat i llibertat, total i profunda. 

Posaré els núvols terribles, per recordar-ho.

Ahir 

tornant de l'hospital 

Beloved

Quasi he oblidat la felicitat de viure un amor correspost.

Quasi.

Però em van venint onades de goig des del record.

Bonic.

Rubens i la seva dona Isabella, 

1609

Universal

Com la tristor i l'alegria, la literatura.

Objectiu per al curs vinent: a purpose. 

Mentre m'entretinc a la nebulosa, ni massa alegre ni massa trista. 

Amb desig, desig de llegir i de viure altres vides.

Potser el curs vinent: literatura universal. 

Detall d'un quadre de Watteau

Potser el goig...

Ahir contenta a Port Pelegrí 🩵 amb la Maria, la Montse i l'Enric.

A la nit, però, el mal: malucs, espatlla, turmells i síndrome de la guilla (ho diuen els joves catalanets moderniquis): parlar massa i massa intensament. 

La intensitat també avui a la fisio. Em diu que em calmi, em parla del sistema nerviós,  m'acabo agobiant i fent força amb les peses en  postures increïbles. M'aguanto les ganes de plorar i me'n surto. Em veu agobiada. Li demano calma. Continuo fent els exercicis que segons ella són a cadena perpètua. Aguanto. Ja no somric gaire. Ha aconseguit que calli i així el silenci és eixordador. M'ofereix ple de coses que rebutjo amablement. No hi tornaré mai més. Suposo que ella també ho sap.

Quan surto, ploro. A casa, miro de calmar-me. No vull que la Nuri em vegi plorar. Quan la vaig a veure, però, ploro i li explico. Està amb mi. Sempre mira d'estar amb mi. 

Ara també he de controlar els nervis i la intensitat. A banda de l'angoixa i la tristor, esclar. 

Ja no sé què s'accepta i què no, què he de reprimir i què no. 

No vull més consells, ni tractaments propis. 

Vull deixar-me en pau i que em deixin en pau. 

Reduir persones, reduir agenda. Calma, calma, calma.

Pateixo pensant en l'insti amb tot plegat.

Port Pelegrí és un lloc meravellós. 

Port Pelegrí, ahir

How fragile we are

Sí, fràgil. 

Avui, el pes. 

Més el cabell i tantes coses diferents. 

M'enyoro molt.

Ara, Rosanna. Sí, la terapeuta.

La pobra Nuri m'ha hagut de veure plorar una altra vegada. 

Però no he caigut tan avall. Això sí ara només, Rosanna, i sofà i Homeland. 

Li preguntaré a la R. com puc descansar; després que haguem començat a pouar... amb corda a la politja. 

To belong

No volia tornar a terra!!

Els gens de l'avi, diu la Uiui, ben elegant.

Em vaig oblidar de tot, de tot, de tot, em vaig oblidar de mi. Jo ja no era. Només el mar. Només allò, allà i feliç.

No volia tornar a terra. 

L'emoció vibrava, era nuclear, la meva columna, tota jo. Com les místiques medievals de la gran Victoria Cirlot. Inefable. La mística acaba en el no- ser i és el que em va passar a mi.

Vull tornar a mar ara que soc a terra. 

Pràctiques de la 

Llicència de navegació 

Love

Pulp fiction

Més fiction que pulp.

Love com a construcció, però el love romàntic, com el summer love, el primer love, el love platònic i ara el love en la música, en la literatura, fiction!

 Construcció bonica, ecos d'experiències que vaig viure. 

I els símbols! Molts cors a casa!! I m'encanta que em posin cors als missatges, de tots colors, grans i petits

 És patològic o bueno... malaltís, doncs? No. 

Em rebelo contra qui em faci pensar que sí. És com la xocolata de 85, absolutament indiscutible, innegociable. 

Cors colors al meu cor.