Encara que no vulgui o no ho hagi volgut (quina riquesa la conjugació romànica!), l'Arbre s'ha convertit en l'home més important del meu món íntim d'ara. Aquest ara tan estrany. I ara, un altre ara, feliç.
L'últim a tocar el meu pit perdut, l'últim a fotografiar-lo; el primer a veure el meu nou pitet bonic, el primer a tocar-lo.
Segurament no ho sap. El més probable és que no hi hagi pensat. Segurament no voldria aquesta posició. Però ha passat així i això mai no canviarà.
La seva pell i la seva olor són casa. I ens olorem i ens toquem i així sentim amb els dits i en la resta de pell i de pèls l'eco del plaer que tan joiosament vam compartir aquell estiu.
Tant se val què digui, tant se val que juguem o dormim, que dormi massa i que sàpiga menys del que voldria. I que no em vulgui. Serà sempre casa I em costarà molt resistir-me a no entrar-hi si en tinc l'oportunitat.
El primer a tocar el meu cabell curt.
Tocar, tocar, tocar.
I després que marxés vaig fer un taller de Sumi-e i vaig pintar flors de pruner.
En sortir ja no tenia tanta angoixa.
Avui, ja gens i em sento ben viva i feliç.
