Beloved

Quasi he oblidat la felicitat de viure un amor correspost.

Quasi.

Però em van venint onades de goig des del record.

Bonic.

Rubens i la seva dona Isabella, 

1609

Universal

Com la tristor i l'alegria, la literatura.

Objectiu per al curs vinent: a purpose. 

Mentre m'entretinc a la nebulosa, ni massa alegre ni massa trista. 

Amb desig, desig de llegir i de viure altres vides.

Potser el curs vinent: literatura universal. 

Detall d'un quadre de Watteau

Potser el goig...

Ahir contenta a Port Pelegrí 🩵 amb la Maria, la Montse i l'Enric.

A la nit, però, el mal: malucs, espatlla, turmells i síndrome de la guilla (ho diuen els joves catalanets moderniquis): parlar massa i massa intensament. 

La intensitat també avui a la fisio. Em diu que em calmi, em parla del sistema nerviós,  m'acabo agobiant i fent força amb les peses en  postures increïbles. M'aguanto les ganes de plorar i me'n surto. Em veu agobiada. Li demano calma. Continuo fent els exercicis que segons ella són a cadena perpètua. Aguanto. Ja no somric gaire. Ha aconseguit que calli i així el silenci és eixordador. M'ofereix ple de coses que rebutjo amablement. No hi tornaré mai més. Suposo que ella també ho sap.

Quan surto, ploro. A casa, miro de calmar-me. No vull que la Nuri em vegi plorar. Quan la vaig a veure, però, ploro i li explico. Està amb mi. Sempre mira d'estar amb mi. 

Ara també he de controlar els nervis i la intensitat. A banda de l'angoixa i la tristor, esclar. 

Ja no sé què s'accepta i què no, què he de reprimir i què no. 

No vull més consells, ni tractaments propis. 

Vull deixar-me en pau i que em deixin en pau. 

Reduir persones, reduir agenda. Calma, calma, calma.

Pateixo pensant en l'insti amb tot plegat.

Port Pelegrí és un lloc meravellós. 

Port Pelegrí, ahir