Ahir contenta a Port Pelegrí 🩵 amb la Maria, la Montse i l'Enric.
A la nit, però, el mal: malucs, espatlla, turmells i síndrome de la guilla (ho diuen els joves catalanets moderniquis): parlar massa i massa intensament.
La intensitat també avui a la fisio. Em diu que em calmi, em parla del sistema nerviós, m'acabo agobiant i fent força amb les peses en postures increïbles. M'aguanto les ganes de plorar i me'n surto. Em veu agobiada. Li demano calma. Continuo fent els exercicis que segons ella són a cadena perpètua. Aguanto. Ja no somric gaire. Ha aconseguit que calli i així el silenci és eixordador. M'ofereix ple de coses que rebutjo amablement. No hi tornaré mai més. Suposo que ella també ho sap.
Quan surto, ploro. A casa, miro de calmar-me. No vull que la Nuri em vegi plorar. Quan la vaig a veure, però, ploro i li explico. Està amb mi. Sempre mira d'estar amb mi.
Ara també he de controlar els nervis i la intensitat. A banda de l'angoixa i la tristor, esclar.
Ja no sé què s'accepta i què no, què he de reprimir i què no.
No vull més consells, ni tractaments propis.
Vull deixar-me en pau i que em deixin en pau.
Reduir persones, reduir agenda. Calma, calma, calma.
Pateixo pensant en l'insti amb tot plegat.
Port Pelegrí és un lloc meravellós.
