binibeca, juliol10
dimecres, 28 de juliol del 2010
dilluns, 26 de juliol del 2010
una pintora pinta una nena bonica
obra de Lavinia Fontana de Zappi (1552-1614)
El pare de Tognina, Petrus Gonsalvus, nascut a Tenerife, patia una malaltia de la pell anomenada hypertrichosis universalis congenita, que feia que li neixés pèl a tot el cos, incloses les mans.
Abans de fer vint anys es va casar amb una bonica noia holandesa amb qui va tenir després quatre fills, i tots ells van heretar la malaltia.
dissabte, 24 de juliol del 2010
patti smith: força i tendresa
ADN hippy-punk
(versió acústica de Dancing Barefoot, diferent de la de Sant Feliu)
(imatge de l'actuació a Sant Feliu de Guíxols, 23/07/10.
Foto: FERRAN SENDRA per a El Periódico)
Foto: FERRAN SENDRA per a El Periódico)
dijous, 22 de juliol del 2010
dimecres, 21 de juliol del 2010
par l'ouest- dominique a
(escoltem-la cliclant al nom)
L’amour viendra par l’ouest /Nous mettra sur écoutes / Il fera les cent pas / Nous l’entendrons marcher.
Nous n’oserons pas bouger / Puis nous habituerons / Un jour on apprendra / Qu’il a déménagé.
L’amour fuira par l’est/ Et sur ses pas lancés / Nous le rattraperons / Lui paierons le loyer /Puis la conscience tranquille / Nous irons nous coucher / A l’étage au-dessus / Nous l’entendrons marcher.
(L'amor vindrà per l'oest, com un crit busca una boca. Ens acollirà en el moment de la fugida. Ens oferirà un llit, ens desfarà els llençols i després ens veurà obrir-nos al dubte.
L'amor vindrà per l'oest i ens farà escoltar. Farà cent passes i el sentirem marxar. No gosarem aturar-lo, ja ens hi acostumarem. Un dia entendrem que se n'ha anat.
L'amor fugirà per l'est i seguint les seves passes l'atraparem. Li pagarem el lloguer, tindrem la consciència tranquil·la i ens n'anirem a dormir al pis de dalt i el sentirem marxar.)
zahara de los atunes, juliol 2007
L’amour viendra par l’ouest / Comme un cri cherche une bouche / Il nous ramassera / En bordure de déroute /Nous offrira un lit/ En défera les draps /Puis nous regardera /Ouvrir nos bras au doute.L’amour viendra par l’ouest /Nous mettra sur écoutes / Il fera les cent pas / Nous l’entendrons marcher.
Nous n’oserons pas bouger / Puis nous habituerons / Un jour on apprendra / Qu’il a déménagé.
L’amour fuira par l’est/ Et sur ses pas lancés / Nous le rattraperons / Lui paierons le loyer /Puis la conscience tranquille / Nous irons nous coucher / A l’étage au-dessus / Nous l’entendrons marcher.
(L'amor vindrà per l'oest, com un crit busca una boca. Ens acollirà en el moment de la fugida. Ens oferirà un llit, ens desfarà els llençols i després ens veurà obrir-nos al dubte.
L'amor vindrà per l'oest i ens farà escoltar. Farà cent passes i el sentirem marxar. No gosarem aturar-lo, ja ens hi acostumarem. Un dia entendrem que se n'ha anat.
L'amor fugirà per l'est i seguint les seves passes l'atraparem. Li pagarem el lloguer, tindrem la consciència tranquil·la i ens n'anirem a dormir al pis de dalt i el sentirem marxar.)
dimarts, 20 de juliol del 2010
miquel barceló
Miquel BARCELÓ, Sístole diástole, 1987
Mirar els quadres de Barceló és com devorar i alhora sentir-se devorat.
I així, amb aquest intercanvi (sístole- diàstole) va creixent el plaer en assaborir la bellesa.
dilluns, 19 de juliol del 2010
[...] Como un remedio contra el tiempo y la seducción del amor, los budistas concibieron un ejercicio de meditación que consistía en imaginar al cuerpo de la mujer como un saco de inmundicias. Los monjes cristianos también practicaron estos ejercicios de denigración de la vida. El remedio fue vano y provocó la venganza del cuerpo y de la imaginación exasperada: las tentaciones a un tiempo terribles y lascivas de los anacoretas. Sus visiones, aunque sombras hechas de aire, fantasmas que la luz disipa, no son quimeras: son realidades que viven en el subsuelo psíquico y que la abstención alimenta y fortifica. Transformadas en monstruos por la imaginación, el deseo las desata. Cada una de las criaturas que pueblan el infierno de San Antonio es un emblema de una pasión reprimida. La negación de la vida se resuelve en violencia. La abstención no nos libra del tiempo: lo transforma en agresión psíquica, contra los otros y contra nosotros mismos.
Octavio PAZ, La llama doble (1993)
casa, 200...
divendres, 16 de juliol del 2010
Amor en termes geomètrics
Tant se val quina fórmula es faci servir, però la proximitat de dos cossos similars empeny l'espectador a traçar línies -rectes- entre ells, per a relacionar-los, vincular-los, superant així el que seria previsible o esperable.
Cala Macarella / campanes de l'ermita de Sant Joan de Missa / cala de Binibeca
Menorca, juliol 2010
dissabte, 10 de juliol del 2010
Estiu a les illes
L'herbolària Pol·lònia Pocoví acabava de tatxar un meló, per fer-ne un tast primer que ningú.
"¡Velles voraces!"-vaig mussitar.
La resta de la concurrència n'esperava el veredicte amb un gest d'assentiment.
- ¿No és en Joan de na Magdalena i en Lleonard, aquest bergantell que passa tot esmús? Pareix que prengui el bobiot cap a ca seva. ¿Que ja ho deu sebre que mig poble l'encalça?- havia sentit que exclamava la felanitxera madò Tonina Maroto en veure'm desfilar, com si allò no anés amb mi.
La murera Maria Orlandis reblava:
- Aquest al·lot sempre està aperduat. Domés fa que dur disgustos. La fresca de sa mare, en comptes de tenir-lo, més valdria que hagués fet un pet- el seu era un espinguet inconfusible que s'obria pas entre els saluets de les cigales.
Marc CERDÓ, Males companyies (2010)
Palerm, juliol 09
divendres, 9 de juliol del 2010
dijous, 8 de juliol del 2010
dimecres, 7 de juliol del 2010
dimarts, 6 de juliol del 2010
Rumb
D'aleshores ençà, Lluís Frederic Picàbia, l'home que es va perdre, ha voltat mil pobles i ha travessat encara dotzenes de vegades les mars i les muntanyes.
[...]
¿No recordeu, en fi, a través de mil ciutats que tots heu visitat, haver passat pel davant vostre, com una sageta, entre les multituds de les grans vies, dels boulevards atapeïts, de les places amplíssimes, dels carrers obscurs, de les rambles alegres, aquest Lluís Frederic Picàbia, perdut entre la gentada, entre la immensitat del poble, brut, fet un parrac, fet una despulla humana, al qual qui sap si la pietat haurà fet que acostéssiu sovint la mà enguantada, intentant d'allargar-li la vida perquè acabés de glopejar la seva enorme victòria?
Francesc Trabal, L’home que es va perdre (1929)
dilluns, 5 de juliol del 2010
dijous, 1 de juliol del 2010
combustió
Xemeneia 3
casa carreretera de Palamós, Sant Feliu
Xemeneia 2
Mascanada,Sant Feliu
Xemeneia 1
diumenge, 27 de juny del 2010
Perspectivisme
Portlligat, maig 10
Jocs florals. Premi Englantina d'or
-No és una mànega, això?
- No, és una flor.
-Ah, és que només veia el plàstic, jo.
-No és una mànega, això?
- No, és una flor.
-Ah, és que només veia el plàstic, jo.
- Doncs, no: fixa't que és groga.
(petit homenatge a L'any que ve i també a Gabriel Ferrater)
(petit homenatge a L'any que ve i també a Gabriel Ferrater)
divendres, 18 de juny del 2010
dijous, 17 de juny del 2010
dimecres, 16 de juny del 2010
dilluns, 14 de juny del 2010
Biorritmes
A vegades, creiem ben convençuts que les emocions emeten unes vibracions -energia- que un petit aparell pot realment recollir, rebre, descodificar i convertir en els sons adients a cada moment.
casa, juny 10
dissabte, 12 de juny del 2010
dimarts, 8 de juny del 2010
diumenge, 6 de juny del 2010
La plaça del Gra
Van voler, tant sí com no, que els fes una foto.
Vam quedar que un altre dia que passegés per Figueres els hi portaria.
(Crec que pensaven que no entendria el que em deien)
Vam quedar que un altre dia que passegés per Figueres els hi portaria.
(Crec que pensaven que no entendria el que em deien)
Figueres, juny10
dilluns, 31 de maig del 2010
dijous, 27 de maig del 2010
Final de curs
Tant els somriures -francs i amples- dels adolescents, com les seves llàgrimes furtives i sentides desperten en els adults una irrefrenable enveja saludable.
Com la poncella, abans de l'esplendor.
Mascanada, Sant Feliu, maig 10
dissabte, 22 de maig del 2010
dijous, 20 de maig del 2010
Anthurium, casa 10
Apenas él le amalaba el noema, a ella se le agolpaba el clémiso y caían en hidromurias, en salvajes ambonios, en sustalos exasperantes. Cada vez que él procuraba relamar las incopelusas, se enredaba en un grimado quejumbroso y tenía que envulsionarse de cara al nóvalo, sintiendo cómo poco a poco las arnillas se espejunaban, se iban apeltronando, reduplimiendo, hasta quedar tendido como el trimalciato de ergomanina al que se le han dejado caer unas fílulas de cariaconcia. Y sin embargo era apenas el principio, porque en un momento dado ella se tordulaba los hurgalios, consintiendo en que él aproximara suavemente sus orfelunios.
Apenas se entreplumaban, algo como un ulucordio los encrestoriaba, los extrayuxtaba y paramovía, de pronto era el clinón, la esterfurosa convulcante de las mátricas, la jadehollante embocapluvia del orgumio, los esproemios del merpaso en una sobrehumítica agopausa.
¡Evohé! ¡Evohé!
Volposados en la cresta del murelio, se sentían balpamar, perlinos y márulos. Temblaba el troc, se vencían las marioplumas, y todo se resolviraba en un profundo pínice, en niolamas de argutendidas gasas, en carinias casi crueles que los ordopenaban hasta el límite de las gunfias.
Julio Cortázar, Rayuela (1963), cap. 28
dissabte, 15 de maig del 2010
dijous, 13 de maig del 2010
Qui en deu tenir la clau?
Rupià, 2010
Potser no la volem tenir, tampoc.Ben mirat, potser no val la pena tenir la clau de tot allò que volem descobrir.
diumenge, 9 de maig del 2010
Tira còmica d'un visitant imprevist d'"abelles i glicines": JUVÊNCIO VELOSO
Pertany a una sèrie d'homenatge a les mares.
Benvingut!
http://www.baudoveloso.blogspot.com/
dimarts, 4 de maig del 2010
diumenge, 2 de maig del 2010
princeses
Una princesa recorda a les altres la seva condició.
Les tres princeses estan molt contentes de recordar que ho són.
Així, essent-ne conscients poden actuar com unes veritables princeses.
Sovint, oblidem el que som i, si això passa, ja ho deixem de ser.
Per tant, que ens recordem sovint que som princeses és del tot necessari.
Girona, 30 d'abril de 2010; després de 2 anys sabàtics.
Les tres princeses estan molt contentes de recordar que ho són.
Així, essent-ne conscients poden actuar com unes veritables princeses.
Sovint, oblidem el que som i, si això passa, ja ho deixem de ser.
Per tant, que ens recordem sovint que som princeses és del tot necessari.
Girona, 30 d'abril de 2010; després de 2 anys sabàtics.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)






