el que s'espera de nosaltres

LA TORTUGA

Quan compara la seva existència amb la d'altres mascotes, la tortuga se sent satisfeta. Pensa en els pobres hàmsters, condemnats a pedalar dins d'una roda amb l'excusa que l'exercici els fa més musculats, intel·ligents i actius. O en els canaris, resignats a morir llançant-se des del gronxador contra el terra o els barrots de la gàbia, envoltats pels propis excrements. A la tortuga, en canvi, només li demanen que amagui i tregui el cap , i que, quan la giren i l'obliguen a donar voltes sobre la closca, mogui les potes com un ballarí de hip-hop. És una activitat suportable, pensa, potser no tan digna com la dels peixos, als quals només s'exigeix que desfilin amb una expressió de misteri filosòfic a la mirada.[...]

S. PÀMIES, "La tortuga" dins Cançons d'amor i de pluja, Ed. Quaderns Crema, 2013

Brocanters, 

Figueres14

un jour...

A la propera, 

el meu vi. 

aparador botiga Calonge, 

Pere Punyetes, vi blanc DO Penedès 2012

...amb un somriure

Plan A: LA VIDA

Plan B: El que vivim

Detalls d'una botiga a Calonge, 

març14

matemàtiques inexactes

1972   no és   1948

però

42  són   65,

en  canvi

65  no són   42

Sant Martí de Calonge. 

A dins, la mare.

Març14

1 de 2

perdre 

i

deixar perdre

coberts per esmorzar, 

brocanters Figueres, gener14

només 2

resistència per no envilir-nos

ànims per anar a veure què passa

sabates, Barcelona13

companyia (II): Bach!

excelsa

companyia (I): Pàmies!

companyia punyent, 

còmica 

i empàtica

"[...]Una nit en què gairebé no es pot moure, sent que l'amor se li agrumolla a la sang i que, literalment, l'asfixia. Estirat a l'ambulància que, amb un fil de veu ha aconseguit demanar per telèfon, recorda els temps en què era capaç d'estimar d'una manera natural, sense ser-ne conscient. La sensació de pànic contrasta amb la quietud que l'envolta: la immobilitat de l'aire, el tacte del pijama, la indiferència professional dels infermers i la presència d'una mort imminent. Si encara li quedessin energies, a l'home li agradaria negociar amb la mort i regalar-li tot l'amor que té a canvi de viure una mica més. Encara que sigui sense amor."

S. PÀMIES,"Segona cançó" dins Cançons d'amor i de pluja, Ed. Quaderns Crema, 2013

(Crítica del llibre)

Bar la Goleta, Sant Feliu de Guíxols,

setembre13

fer nosa

metro, Barcelona, març14

"[...]

"Fet", diu Schmar i llença el ganivet, esdevingut llast sangonós i superflu, contra la façana de la casa del davant. "Benaurança del crim! Alleugeriment, enlairament per mitjà del vessament de la sang d'altri! Wese, vella ombra nocturna, amic, company de taverna cervesera, t'escoles per una raconada d'un carrer fosc. ¿Per què no ets senzillament una bombolla plena de sang de manera que jo m'assegués a sobre teu i tu desapareguessis del tot? No tot s'acompleix, no tots els somnis en flor maduren, la teva pesada desferra roman aquí, ja indiferent a qualsevol trepitjada. ¿Quina silenciosa pregunta vols venir a fer amb tot això?" [...]"

F.KAFKA, "Un fratricidi" dins 

Un metge rural (1919), trad. Josep Murgades, Ed.Quaderns Crema, 1995

fang

Diario de un seductor

No es tu sexo lo que en tu sexo busco

sino ensuciar tu alma:

desflorar

con todo el barro de la vida

lo que aún no ha vivido.

Leopoldo María Panero (1948-2014), El que no ve (1980)

pares i fills

"[...] 

El meu sisè fill sembla, si més no al primer cop d'ull, el més consirós de tots. Un capmoix i tanmateix un xerraire. D'aquí que no sigui fàcil fer-s'hi, amb ell. Si es troba en inferioritat, es decandeix enmig d'una tristesa irremeiable, si assoleix la supremacia, intenta mantenir-s'hi tot xerrant. No li nego, malgrat tot, una certa capacitat de passió entotsolada; de dia sosté una lluita interior per mitjà del pensament, com en un somni. Sense estar malalt -més aviat té molt bona salut-, de vegades trontolla, especialment als capvespres; no li cal ajuda, però, no cau. Potser, la culpa d'aquest fenomen, la té el seu desenrotllament corporal, és massa alt per la seva edat. Això el fa en conjunt desproporcionat, a desgrat d'altres particularitats remarcables per la seva bellesa, com ara les mans i els peus. El front, però, també el té lleig, arronsat de pell i escarransit de formació òssia.[...] "

F. KAFKA,"Onze fills", Un metge rural,(1919) 

trad. Josep Murgades, Ed. Quaderns Crema, 1995

Detall instal·lació de Nadal a la Plaça Sant Jaume, 

Barcelona, 2014

dins

amb el pas del temps

és més a prop,

no més lluny

En record del Tiu, 

Jordi Carré (1976-1996)

en vena...

homes als escenaris i

dones fantàstiques al costat:

Annaguapa, Eva, Sandra, 

Carme i Nurita

Cartell de la 2a edició de "Rock and Tapes",

sèrie de concerts a diferents bars de Sant Feliu de Guíxols, 

organitzat per l'associació Atzavara Club

olor d'això

[...]

Pasadas las zarzamoras,

los juncos y los espinos,

bajo su mata de pelo

hice un hoyo sobre el limo.

Yo me quité la corbata.

Ella se quitó el vestido.

Yo, el cinturón con revolver.

Ella, sus cuatro corpiños.

Ni nardos ni caracolas

tienen el cutis tan fino,

ni los cristales con luna

relumbran con ese brillo.

Sus muslos se me escapaban

como peces sorprendidos,

la mitad llenos de lumbre,

la mitad llenos de frío.

Aquella noche corrí

el mejor de los caminos,

montado en potra de nácar

sin bridas y sin estribos.[...]

FG Lorca, "La casada infiel", Romancero gitano, 1928

opcions III: SOMRIURE

de placidesa

i de joia

en sentir

l'escalfor

del sol de mitja tarda

al camp

La Vall d'Aro, 

març14

opcions II: PLORAR

Aparador (versió espectral) de Gucci, 

passeig de Gràcia, Barcelona, 

març14

" Para llorar, dirija la imaginación hacia usted mismo, y si esto le resulta imposible por haber contraído el hábito de creer en el mundo exterior, piense en un pato cubierto de hormigas o en esos golfos del estrecho de Magallanes en los que no entra nadie, 

nunca."

Julio CORTÁZAR, "Instrucciones para llorar", Historias de cronopios y de famas, 1962

Opcions I: RIURE

"Me llamo John Pechman, me contestó muy serio y parodiándome, tengo más de noventa años y fui concebido en el hotel Rebret de Decatur, Illionois. Nací en el Hospital Presbiteriano de aquella ciudad y me crié en Brooklyn, Nueva York. Jugué al beisbol en Central Park y conocí a mi secretaria, luego primera esposa, en uno de esos cotillones inagotables que había antes en el Waldorf. Estuve cuatro años con Ruth. Y ella, justo ya hacia el final de nuestro matrimonio, me acompañó a Hollywood cuando me encargaron trabajar en el dichoso guión de esa película. ¿Cómo no voy a acordarme de Tres camaradas si mientras trabajaba en ella mi mujer me abandonó?

Vaya, créame que lo siento, las mujeres son como la ayahuasca, le dije. Y ni yo sabía lo que significaba la frase, pero es que no sabia qué decirle y ni siquiera si era mejor que le hablara. No te preocupes por nada, todo eso ya pasó, me hizo saber él. Pues en ese caso no voy a preocuparme, dije. Después, tras esperar en vano que me preguntara qué era la ayahuasca, fui directo al asunto que me había llevado hasta allí. Tiene tanta memoria, pensé, que es capaz de acordarse del dato que ando buscando. Cuando oscurece, siempre necesitamos a alguien, dije. Él repitió la frase dos veces. Una y otra vez, muy lentamente. Y después comentó que el último paso de la razón consiste en reconocer que hay una infinidad de cosas que la sobrepasan. No le entiendo, dije, o tal vez habla usted así porque le sobrepasa algo en estos momentos. La frase, contestó. No entiendo, dije. Que es la frase la que me sobrepasa, me aclaró. Y qué le ocurre a esta, pregunté, aunque no sabía si él estaba hablando de mi frase o de la suya. Nada, dijo, solo que la había olvidado y ahora la recuerdo. Y la enunció lentamente en voz alta: Cuando oscurece, siempre necesitamos a  alguien.[...]"

Enrique VILA-MATAS, Aire de Dylan, Ed. Seix Barral, 2012

  

flor de marge, 
Sant Feliu de Guíxols,
març14

Terror preciosista

"El passat és una història que ens anem explicant"

HER, film d'Spike Jones, 2013

també el present

la lluna en un cove

què en fem de seguir la llum del fons del mar, aquella que entreveiem enmig d'ombres i turbulències?
què en fem de seguir la llum de la superfície, diàfana i concreta?
cal que ens allunyem de la superfície ombrívola i turbulenta encara que hi haguéssim vist la llum?
hi és aquesta lluentor? 
potser ens la inventem? 
s'apaga? 
tot és un gran FAKE?

la realitat és el més inversemblant

Cala del Pi, 

Platja d'Aro, gener14

elegància rítmica

 ésser elegant...

no costa gens

At Marula

BCN

+ Sali 

Il·lusions II

les llums de la ciutat

la llum de la ciutat

Rita rouge

Barcelona, febrer14

rare and amazing

bizarre

però funciona

principis bàsics

calidesa i afecte:

n'hi ha prou

 perquè tot sigui una mica millor.

restaurant "can misèries",

febrer14

Gràcies, Annaguapa!!!!

la fe. FE

suma d'experiències pròpies 

i alienes 

que tenen com a resultat

 esperança i optimisme

Restaurant "La penyora", 

Girona

febrer14

GAME OVER

Restaurant "La Lionesa", 

Sant Feliu, 2013

serigrafia

No..!

potser no del tot...

dibuix de la Paula Celis, 

nevera de casa, 

febrer14

somriure, riure

Davant d'arestes i de punxes,

de volums imprevistos,

de volums previstos però innexistents,

de textures agradables,

de tactes aspres,

del que és 

i del que no és, 

somriem!!!

atzavares, 

Sant Feliu de Guíxols,

octubre13

amistat

per celebrar delicioses nits d'hivern a la fresca

alquímia

[...]

Pulkhèria Alexàndrovna, tot i que tingués ja quaranta-tres anys, servava encara romanalles de la seva antiga bellesa, a més, semblava molt més jove del que era, la qual cosa s'escau sempre en les dones que serven fins a la vellesa la lucidesa d'esperit, la frescor de les impressions i l'ardència honesta i pura del cor. [...]

F. DOSTOIEVSKI, Crim i càstig, (1866), 
Ed. Proa, trad. Andreu Nin

sabateria, 

Barcelona, gener14

fino testimonio

Terapias

Un cronopio se recibe de médico y abre un consultorio en la calle Santiago del Estero. En seguida viene un enfermo y le cuenta cómo hay cosas que le duelen y cómo de noche no duerme y de día no come.

-Compre un gran ramo de rosas- dice el cronopio.

El enfermo se retira sorprendido, pero compra el ramo y se cura instantáneamente. Lleno de gratitud acude al cronopio, y además de pagarle le obsequia, fino testimonio, un hermoso ramo de rosas. Apenas se ha ido el cronopio cae enfermo, le duele por todos lados, de noche no duerme y de día no come.

J. CORTÁZAR, Historias de cronopios y de famas, 1962

Hall d'un hotel de luxe a l'Havana, 

setembre13

escampar i recollir

- Es documentava.

Li vaig oferir un cafè. Li vaig ensenyar les fotos d'aquell dia que hi havia a l'armari d'en Climent ("no cal que hi tornem, amic meu, no cal"). Després es va fixar en les carpetes que tenia escampades i va observar els títols que en Climent havia escrit. Eren cartolines enganxades amb cel·lo sobre la carpeta de plàstic. Hi deia, per exemple: "Versos" (i hi tenia poemes apuntats per fer-los sevir, si calia). I "Hodler. Guions". I "gravats". I "menjars". I "Roma, Campitelli". I "París, octubre". I "arbres" i "moda" (per si tenia necessitat de descriure un arbre o de parlar de com anava vestida una dona). I "cossos ciència". I "Alain Delon". I "càncer, detalls". I "apunts Aldilà / Al di là". I "quadres". I "retalls diari: noia trobada mar enllà, ànecs, engolit per sorra". I "fotos piga". I "fotos platja". I unes quantes més. 

En Domènech em va dir que trobava que ho tenia prou ben arxivat i jo, en part per fer veure que encara hi tenia feina i en part perquè coneixia el contingut de la calaixera i de les notes (disperses) i dels accents exagerats de les fitxes i d'altres papers i llibres que corrien per allà sense rumb, li vaig dir que sí, però que no tant. 

- Potser no tant-vaig dir. 

- D'acord. Ja t'entenc. Ja et va pagant en Jaume?

Li vaig dir que sí. Se'n va anar. "Et convindrien unes floretes a la terrassa", em va dir.

J.M.FONALLERAS, Climent, Ed. Amsterdam llibres, 2013

Bar Mudanzas,

Barcelona, 2012

incroyable!!!

perquè val la pena anar fent, anar fent...

Geòrgia!!

(Segon premi al correcurts de Cassà de la Selva 2011, realitzat íntegrament en 24 hores, incloent rodatge, edició i postproducció. El curt té una durada màxima de 2 minuts i ha d'incloure un objecte facilitat pel jurat, en aquesta ocasió una ampolla de cervesa d'importació Franciskaner.)

Guanyador del premi amics de Miquel Porter

calendari. Dosis projectes gràfics

Vivim en un món absurd. Veritat irrebatible.
En voleu exemples?
En un món on la gent passa gana però es llencen tones de menjar, mentre a Filipines el tifó Yolanda causava més de 10.000 víctimes al novembre passat, es pagaven 142,4 milions d'euros en una subhasta per un tríptic de Francis Bacon. Hi ha millor definició de l'absurd?
Però l'home -ho deia Albert Camus al seu Mite de Sísif-, malgrat ser incapaç d'entendre el món, ha d'enfrontar-se en tot moment a aquesta incomprensió. En altres paraules: si el món és il·lògic i insensat, no deixarà de ser-ho perquè nosaltres vulguem ocultar-ho; l'absurd ens planta cara i li hem d'aguantar la mirada...!
Per aquesta raó des de Dosis hem dedicat aquest any el calendari a l'absurd. I la veritat és que no ens ha costat gaire, ni per tarannà ni per tradició, perquè a Catalunya hem tingut veritables mestres en la matèria: Salvador Dalí i l'absurd del subconscient; la Colla de Sabadell, amb el seu humor gratuït i corrosiu; Joan Brossa i els seus poemes visual, o Manuel de Pedrolo, amb l'obra Homes i No, entre d'altres. En definitiva, ens sentim hereus d'aquesta tradició i hem volgut aportar-hi el nostre humil granet de sorra.
Aquest any, el calendari conté 53 poemes visuals -podríem fer servir aquest terme- un per a cada setmana, en què ens hem permès tallar el fil que uneix significant i significat, per després tornar-lo enganxar fent-hi un petit nus d'humor fonètic absurd. I ho hem de reconèixer, el resultat no sempre ha està a l'altura dels nostres propòsits [...], però hem de dir que, en general, les combinacions mot-il·lustració que us oferim han provocat reaccions que anaven des del somriure quasi imperceptible a la hilaritat desbocada, passant -això sí- per la ganyota de despaprovació o la mirada d'estranyesa.

Que gaudiu de la desraó!

Feliç 2014!
(pròleg de Josep Solà, Pitu)

detalls del calendari de Dosis Projectes Gràfics 2014

Il·lusions I

estrenar llençols de cotó

gràcies, Nuritxi!!!

el·lipses

Ull, 

barca,

cony, 

portes.

Dalí...

sí!

Museu Dalí, 

Figueres, 13

fortuna

[...], 

pues jamás el esfuerço desayuda la fortuna.

Fernando de Rojas, La Celestina (1499), 

Ed. Vicens Vives, 2011, (Acto IV, Escena II)

desembocadura del Ridaura, Platja d'Aro

gener14

licantropia

o alguna cosa així...

la meva agenda

Fermer l'oeil

Rêve Pour l'hiver

À ***Elle

L'hiver, nous irons dans un petit wagon rose

Avec des coussins bleus.

Nous serons bien. Un nid de baisers fous repose

Dans chaque coin moelleux.

Tu fermeras l'oeil, pour ne point voir, par la glace,

Grimacer les ombres des soirs,

Ces monstruosités hargneuses, populace

De démons noirs et de loups noirs.

Puis tu te sentiras la joue égratignée…

Un petit baiser, comme une folle araignée,

Te courra par le cou...

Et tu me diras : "Cherche !", en inclinant la tête,

- Et nous prendrons du temps à trouver cette bête

- Qui voyage beaucoup...

En Wagon, le 7 october 1870

Arthur RIMBAUD

Oeuvres complètes, Ed. Flammarion, 2010

( "Somni d'hivern"

A l'hivern, anirem dins un petit vagó rosa, amb coixins blaus. Estarem bé. Un niu de pentons folls reposa a cada racó melós. 

Tancaràs els ulls per no veure, pels vidres, gesticular les ombres, les monstruositats furioses, populatxo de dimonis i llops negres. 

Més tard, sentiràs una esgarrapadeta a la galta...Un petit petó, com una aranya bogeta et correrà pel coll.

I em diràs: Busca-la!, inclinant la testa. - I ens pendrem el temps per trobar la bestioleta que tant viatja.) 

promeses grotesques

[...]

- Et vaig dir que m'havia semblat bé, no que m'hagués agradat. 

- És a dir: que no et va agradar. 

L'hi ha de dir:

- Odio el menjar japonès. 

Ella el mira als ulls, sorruda. 

- Saps que a mi m'agrada molt. 

- Ho sé. 

Dubta si la promesa ho exigeix o no, però com que s'estima més no trair-la per excés que no pas per defecte declara la resta del que pensa: que precisament una de les coses que li desagraden d'ella (i que lliga amb una certa actitud que ella creu esnob però que en el fons és xarona i prou) és l'afició a anar sempre a restaurants d'aquells que substitueixen la bona cuina per les relacions públiques. Ella li diu que és un imbècil. Ell es veu obligat a dir-li que no se sent gens imbècil i que està convençut que, si s'hagués de provar qui posseeix un cervell més potent, el d'ella no seria el guanyador. Aquestes paraules acaben d'ofendre la noia, que el bufeteja, irada, mentre li torna a dir que és un imbècil, un imbècil crònic, que ho serà tota la vida i que no el vol tornar a veure mai més, proposta amb la qual ell està de seguida d'acord. 

"Amb el cor a la mà", dins

Q.MONZÓ, El perquè de tot plegat, Ed. Quaderns Crema, 1993

S'Agaró, gener14

clap along!!!

no esperar res per ser feliç: 

ser feliç i potser arriba alguna cosa

també se'ns conquista per l'estómac

- He fet el flam amb llet sencera i ous de pagès  - Les sèpies són millors aquí - Les hamburgueses d'aquesta carnisseria són boníssimes - Creo que he preparado poca comida  - Sí, les galetes són de mantega - Mañana, buñuelos de malanga - Aquests snacks són molt fàcils de fer  - Vols crema de carrota? -Els entrants són sorpresa

Qui ens cuina amb amor 

ens arriba al cor.

flam d'ou, casa,

gener14

Eixos verticals XIV

tortuosos, 

postfestum

però verticals

plaça Sant Miquel, Barcelona

Monument als castellers, 

Antoni Llena, desembre13

en el terrat, tasques:

1. mantenir tot el que ja tenim

2. ajustar peces: 

que el cor desitgi el que la ment necessita

instal·lació de terrats de la Plaça Sant Jaume, 

Barcelona, desembre13

homes I: Bartomeu

(To Bartomeu Vilà Pujolàs,
professor del Col·legi Sant Josep)

Pròleg a L'Atzavara, 
de Bartomeu Vilà

Seiem davant per davant, amb dues tasses de te ben a la vora i parlem.

Sempre ens ha estat fàcil fer-ho, des de fa molt temps: deu, quinze, vint...; ja fa més de vint anys. Ara, però, la mirada és nova, macerada pel pas del temps i també pel canvi de rol. Ara som amics, ja no professor i alumna; ens podem mirar directament als ulls amb complicitat i somriures.

I, entre glop i glop, ens expliquem moments que no hem compartit i que tenim desats en un lloc càlid de la memòria. D'un assumpte passem a un altre amb agilitat i elegància, ens anem seguint amb atenció i també amb la curiositat que genera l'aroma de la descoberta. Els detalls no dits i les sensacions ara revelades van dibuixant i reconstruint aquestes noves persones que som –i que són també les de sempre–. 

Intercanviem anècdotes professionals, parlem de coneguts, rememorem amb nostàlgia o estranyesa situacions ja molt llunyanes, i, a poc a poc, ens trobem compartint sensacions menys masegades. En Bartomeu m'explica coses senzilles, petites, que per això mateix són grans i importants. Una d'elles, i per mi una de les més desconegudes, és el moment que va arribar a Sant Feliu. 

Després de viure entre camps i muntanyes, submergit en textos densos, profunds, en la llengua de Ciceró, s'aventurava a explorar nous territoris. Arribava a la costa. El trajecte seguia les coordenades de l'esperança i la il·lusió que generen la joventut i l'emoció de la primera feina. I era aquí, vora el mar on la trobaria. Aquell jovenet banyolí poc s'imaginava en aquell moment que es passaria tants anys prop de penya-segats i d'atzavares i que hi faria la vida. 

La primera impressió fou la més rotunda: la llum. Mai no havia vist uns contorns de figures, d'arbres, de matolls, de roques, de flors tan ben dibuixats. Tampoc mai abans no havia sentit la potència dels colors de la natura amb aquella intensitat; mai els verds, grocs i blancs havien lluït tant. La blavor del cel també era única. A poc a poc, assaborint cada passa avançava cap a la sorra, cap a l'aigua, i llavors, tot de cop: l'horitzó. L'espai i l'amplitud tantes vegades imaginat i llegit apareixia amb tota la seva esplendor. En sentia el seu poder i era víctima amorosa del seu magnetisme i també –per què no dir-ho– del misteri atàvic que s'hi amaga. L'enamorament entre en Bartomeu i aquell paisatge salabrós va ser instantani. Els penya-segats, els pins, les atzavares, aquell poble enclotat ple d'encant –emmurallat per roques esquinçades pel garbí i la tramuntana– van niar en el seu cor i en el seu pensament. 

En el relat d'aquest record puc veure encara la guspira de l'emoció per la bellesa. Passat aquest moment, tornem a la conversa viva i intensa. 

Aquest cop sobre la professió que compartim, però des de la distància enriquidora que separa les nostres trajectòries. I ve el record d'en Bartomeu com a professor. No em puc estar de dir-li que em va fer un dels regals més importants i valuosos que he rebut al llarg de la meva vida: l'amor per la cultura. A molts adolescents va mirar d'inculcar-nos el respecte, l'atenció, el rigor en el coneixement, i la curiositat crítica per allò que representa el nostre passat com a individus i també com a poble. També les arts se situaven al mateix nivell que qualsevol dada científica i eren igual d'importants que una gesta històrica memorable. Llegir i escriure eren activitats bàsiques, essencials, que ens brindaven infinites possibilitats de coneixement, de reflexió, de plaer... Fer-ho feia despertar el millor de nosaltres com a joves, i esbossava tot el que en un futur seríem capaços de pensar i d'incorporar a les nostres vides. Ensenyar-nos-ho de la manera com ho va fer en Bartomeu va ser la garantia que mai més no estaríem sols. Obrir un llibre o aventurar-nos a escriure quatre ratlles ens distreu dels neguits de l'edat adulta, ens falca en un lloc des del qual podem intentar esbrinar el perquè de tot plegat, o bé triar els referents que volem com a muses dels nostres dies. 

Llegir i escriure ens fa sentir vius. A partir de les nostres històries i de les alienes podem assaborir el goig de viure. Així, en Bartomeu em comenta que en els últims temps es dedica a fer-ho més que mai. De fet, jo ja coneixia algunes de les seves composicions: obres de teatre, guions de pel·lícules –filmades amb mitjans rudimentaris–, textos en prosa evocadors... La literatura sempre ha estat present a la seva vida, però és ara quan pot dedicar-hi més estones i il·lusió. Les pàgines que vénen a continuació en són el fruit. En elles, els perfums de Verdaguer i de Maragall hi són presents, com també aquesta admiració i enamorament pel paisatge de la terra que l'ha acollit. Contemplar la natura en tota la seva esplendor i força no cansa mai, em comenta. La bellesa inabastable, sempre canviant i sorprenent de la mar i el seu entorn pren vida de forma ben rotunda al mig de la història d'amor que vertebra la narració. El text és, doncs, una sentida oda a aquest món natural que ens inspira tothora, i que ens agombola dia a dia fent que sortir a prendre l'aire sigui contemplar un espectacle únic i magnífic. Em comenta també que l'ha escrit seguint aquesta passió i que vol compartir-lo amb tots nosaltres. Li dic que és molt bona idea i que ho farem amb tota l'atenció i dedicació que es mereix. Naturalment. 

Endinsem-nos, doncs, en aquest mar de lletres, i deixem-nos endur per la força de la natura i la de les paraules. D'aquesta manera tancarem aquest cercle d'amor i companyia que també pot ser la lectura i la literatura.

Montse Carré

polaroids Whatsapp

estats

A: (camuflats)

closer

easy...easy

run, clever boy!

Be happy

Best feeling on earth #snowboarding

Busy

ka sa tiamadjirila

Sens racines, pas de fruits

Bienvenuto

Tomorrow never knows

It's amazing what you can hide just by putting on a smile

Ciao

Battery about to die

Sssssap!

Home sweet home...

Rooooock it

Candy

B:(imperatius)

Namaste

Carpe diem

Rock and Roll

Feliç 2014

Bones Festes

Si la vida no et somriu, fes-li pessigolles

Què tal?

C: (críptics)

<[·_·]>

m.a.r

Amundsen II

TBC

D: (declaracions)

Feliç

Nace el día y le vemos decir buenos días con sus rayos nuestro animo se levanta y al caer la tarde nos deja un cielo a naranjado

Ocupat

volem viure en una Catalunya lliure!

Un viatge de cinc mil milles comença per un sol pas

En un dinar de Nadal!!

Primer NADAL amb la peke

Lluitant, energia positiva i molta esperança

Esperant

Lo que mes estimo es el meu home!!

La meva vida son els meus dos homenetes. Sou lo més gran. Us estimo molt. Sempre hi seré pel què necessiteu.

Enamora de la vida aunque a veces duelaaaaaa

Captura del dia 2 de gener de 2014,

reproduïts literalment

xifres i lletres

tres, quatre o cinc països

cap pàtria

una, dues o tres edats

un, dos, tres o quatre noms

però un sol cor

el meu fillol i jo,

Barcelona,desembre13