Sorneguer, murri, irònic...
Tant de bo!
Així jo... evitaria el plor i els plors que de tant en tant em consento.
Poques vegades, això sí!!
Red flag: tieta de gest aspre, mirada trista i gust amarg.
Sorneguera, múrria, irònica...
Com si la meva vida personal m'importés ben poc; com a en Borges.
A veure!
Roses a parades benèfiques,
Al cementiri,
A la feina,
De la família,
A l'illa.
Smile, plis!
Amb flors a la samarreta,
sense semblar lireta.
Ai, els anys!
Pourtant, bonic!
Octavi Paz
Amor i amistat: SN imprescindible.
I quan es barregen, es dissolen?
Un i altre... quan falta un, falta l'altre?
I en el silenci de l'absència, quin es perd? Es perden tots dos?
Doble aposta: sexe, adrenalina i cobert.
Així, doble o res.
I al final, res.
El nom té alguna cosa a veure amb dolç...
M'agrada el nom; les flors, no tant.
I sento a la pell desig encara.
Desig i sentir. Poc hi puc fer jo.
Col•lecciono SN, noms i adjectius, que escriuen els altres.
Hi ha gent que va a buscar espàrrecs. Quina sort!
Jo els caço amb el llapis, en poemes, en pàgines de novel•les... els busco i en trobo. En trobo. Trobar. Tenir.
Per mi. Com els silencis. També en tinc molts. Que són meus perquè els sento, els sento i d'altres, els fabrico. Orfebreria.
No sé si hi caben tots, tampoc no sé on.
Col·lecciono. Aplego. Per mi, i per a mi. Aix, no sé. Alguns els perdo. Alguns els tinc al mòbil. Els noms, els adjectius i els silencis.
Naveguen; no, més aviat suren, el vent els porta, a prop, lluny, a prop, lluny, vaivé.
S'assembla a la psico.
I tornant, fem mates; sona 2+2= 5,
que sempre m'emociona...
I de cop penso 1+1= -3.
Tan joves i guapos, mai no s'ho haurien
pogut imaginar.
Sí, Nena, penso així. Avui.
I've realised the dimensions of misunderstanding.
Ok!
Sempre arribo tard i la il·lusió quan es fon, em crema i em deixa buida.
Així, la ventafocs a les 12,
jo al 30.
Voilà! I see!
C'est tout, més amis.
Je vous remercie tout with all my love; i tant!
Fluxos de fitxes i de fluids.
Sort que en tinc més de dues.
Mocs.
Recordo les olors i sembla que les sento, en diuen fantosmies i no només olors.
Penso, sento i visc en allò que no existeix.
De ferm.
Tancar files en allò en què ens hem convertit.
Ja no li agrado gens, però m'estimen això sí.
Ella deia, amb la boca petita i amb vergonya, 'em costa'.
I què si a tothom li costa!?
Doncs, mig silenci, o del tot. Però això no feia que li costés menys i a més la llençava al forat del la O.
Coll, tos, doncs.
Em falta ella per agafar el bon son I despertar-me amb un somriure.
Però sí, ric i somric! Només faltaria!
Com goso pensar en no fer-ho!
How you dare!!
Qodb: visc amb aquest buit a dins, el mateix que dibuixen aquestes lletres amb cercles.
Tot torna a ésser blanc
Miri on miri,
a mi que se suposa que m'agraden els colors.
Blanc com les seves samarretes,
com la que porto jo ara també.
Com el cobrellit, com el llençol,
com el sostre, la paret, el reflex del sol de fora,
Blanc.
No veig cap més color.
No en sé prou
I encara amb 50, no en sé prou.
El blanc de la vergonya.
De fet, ja es pot dir que mai no en sabré prou.
Així, horitzontal i blanc.
Més tard ja sortirà aquella altra, la dels colors, que ho fa tot per mi i que encara no en sap prou.
