Tot torna a ésser blanc
Miri on miri,
a mi que se suposa que m'agraden els colors.
Blanc com les seves samarretes,
com la que porto jo ara també.
Com el cobrellit, com el llençol,
com el sostre, la paret, el reflex del sol de fora,
Blanc.
No veig cap més color.
No en sé prou
I encara amb 50, no en sé prou.
El blanc de la vergonya.
De fet, ja es pot dir que mai no en sabré prou.
Així, horitzontal i blanc.
Més tard ja sortirà aquella altra, la dels colors, que ho fa tot per mi i que encara no en sap prou.
