goig

guapa poca-solta

terra dels Bells Oficis, 

Girona

tens un fetge que t'hi cagues
i uns intestins admirables
els teus ronyons per caure terra
els teus pulmons em fan enveja

els ventricles del teu cor esquitxen sang i tot es mou
un goig inacabable
bellesa imperdonable
que guapa poca-solta
ets la més preciosa

el teu cervell m'apassiona
un embotit en forma de meló
entre els seus plecs hi ha un misticisme
estrelles venes blaves de color
i tot rellisca molt regalimat amb crema de mató
 un goig inacabable
bellesa imperdonable
que guapa poca-solta
ets la més preciosa
goig inacabable
que guapa poca-solta
bellesa imperdonable
ets la més preciosa

Paul Fuster

calma

molt semblant a l'alegria

detalls del moll de Sant Feliu, 

abril13

només cal que canti

Paul Fuster

Atzavara club, Sant Feliu

abril13

orejar

Figueres, 

carrer de la Jonquera

abril13

Blancs XXXIII

o me and myself

camí de ronda, 

S'Agaró, 

foto: Nuri Vila

joie de vivre

alone

gairebé una magrana;

encara s'hi veuen els estigmes 

2011

pedaços i resistència

  

CR Senglars, 

abril13

lighting flashing

Where's the flame of desire?

no choice

to choose 

or 

to adapt

Pèndol de Foucault, 

Cosmocaixa, març13

espai

FI DE CICLE

Les fulles caigudes obstrueixen el camí. 

Imagino de ser el que no sóc.

Aquí m'estic ben quiet. 

Procuro de no moure'm

i d'ocupar el mínim d'espai. 

Talment com si ja no hi fos. 

El silenci és l'original, 

les paraules són la còpia. 

J. BROSSA, Passat festes, 1993-1995

"Escolteu aquest silenci", JOAN BROSSA, a la Seca, Espai Joan Brossa

era i no era; és i no és (II)

Cala Culip-Tudela,

març13

Tipos III

Perpinyà, 

març13

it's not yesterday anymore!

It is a milion years ago

............................

Veig l'últim monument en l'enderroc

casa, març13

COR FIDEL

    A una dolor que va al  dellà del seny

   fa només l'Impossible cara tendra.-

El pur palau esdevingué pedreny:

        els murs són aire, el teginat és cendra.

I, lladre d'aquest lloc desposseït,

         palpant, caient, a poc a poc alçant-se,

el descoratjament roda en la nit

rapisser del record i la frisança.

Jo sé d'on ve l'inesgotable foc

     que animará la morta polseguera.-

         Veig l'últim monument en l'enderroc.

     Jo pujaré, sense replans d'espera, 

cap al camí de l'alba fugissera

          pel tros d'escala que no mena enlloc.

J. CARNER 

de Llunyania (1952)

era i no era; és i no és (I)

camí de Castell d'Aro,

març13

quan

quan s'acaba el procés assaig-error?

Taula de la Buganvilia, 

Sant Feliu, març13, foto: Sali

què serien?

què serien els lliris sense els cards?

 

Castell d'Aro,  març13

flavour

Després de la xocolata de 70, no es vol rentar les dents;

vol continuar assaborint el gust amargant i dolç, plaent, que encara té a la boca. 

No vol que la higiene se l'endugui. 

La sensació que es va escampant per tot el cos, 

i així el record encara no malmès d'una estona deliciosa.

Xocolata Amatller,

 70% cacau

colors comercials

Figueres, 2011

"[...]

Al contacte de la meva mà, la cara de la nina va acolorir-se, però no pas amb colors comercials, sinó d'una manera que era la imatge mateixa de la vida. La pasta va adquirir transparències de pell sana, sota la qual la sang escampava el seu tint inconfusible.

Vaig pujar l'escala d'esma, bocabadat i admirat tant com m'era possible.

D'antuvi, la meva dona va esverar-se, puix que la seva terapèutica casolana no abastava a intervenir un cas extraordinari com aquell. Després, fetes unes quantes experiències satisfactòries amb un grup de ninots de porcellana, ella va bandejar l'escepticisme i m'encomanà un gran entusiasme.

- Què farem, ara?

Evidentment, la nostra vida s'inclinava a donar un gran tomb. Al marge de l'alegria, em rosegava una certa recança pel fet que la gràcia s'hagués manifestat d'una manera que podríem qualificar de poc espectacular. Cadascú basteix les seves quimeres d'acord amb les seves il·lusions més recòndites, i jo havia alimentat les meves imaginant-me revestit d'una gran ascendència sobre les multituds, com una mena de sant no massa lligat pel dogma, o com un artista de circ de l'època d'or. De totes maneres he de confessar que em seduïa més la idea de la santedat. Em veia, talment, rodejat del respecte universal, en un món on els humans, eixamorats de la meva gràcia, no em deixarien tocar de peus a terra. [...]"

"L'any de la meva gràcia", 

P. CALDERS, Cròniques de la veritat oculta,(1955)

blancs XXX

o sense color

Aiguamolls de l'Empordà, 

juny12