De Maria Arnal. Escoltant-la i sentint-la. Que bé a la city aquell dia!
I aquí entre blancs i flors un altre matí. Aguantant llàgrimes i esbossant somriures.
Struggle.
Ahir, girafes i rinoceronts. Tribu de dones. I en el cor, goig i pena també.
Ara aniré a caminar per sacsejar una mica la tristor i agrair aquest sol tan bonic.
No èbria, esclar!
Però sí ben alegre.
Massa?
La nit viscuda amb una pilota d'oxigen, com els astronautes que ara orbiten. Feta de l'amor, de la companyia, de l'anar de bracet, de no rebutjar-me del tot al mirall. De mirar-nos, de mirar-les i menjar coulant amb goig, de no tenir gaire fred i de poder pensar que demà més.
Més de tot.
I ara esperar la J. mentre escolto Faure.
Elles, nosaltres, que tenim diners i una habitació pròpia. I l'amor. Que em sosté, motor de les fantasies que m'impulsen, la potència de l'alegria d'estar juntes i veure la vida i viure-la i explicar-la i tractar-la perquè sigui amable i bonica, entre nosaltres, per a nosaltres, per nosaltres. Sempre.
Goig inesgotable.
Així, in progress; una mica dur.
Demostrant habilitats per no caure en el desànim o el mal humor. Posant-hi molta intenció, molta.
Els petits problemes domèstics no marxen i pesen més, quan el que es vol és un ordre, un fer dissabte bonic perquè el sol de la primavera enlluerni de veritat. Pesen. Tinc intenció.
I em trobo mirant llars i parelles.
I miro de no pensar en el dolor o de com incorporar-lo de manera elegant i bonica.
I com menjar menys xocolata i com poder veure'm millor i perdre pes.
Tindrà mai més rock and roll el meu cos? Hauré de prendre calci? Se'm trencaran els ossos més aviat? Faig prou exercici? Menjo prou bé? Puc prendre complements? Llevat de cervesa. Ashwagandha, perquè no suporto els gats morts a la panxa. Cabell encara delatador. 'Molt millor així curt!', diuen.
Letrozol i cansament.
In progress
Els buits fan evident el blanc nacrat , a vegades tornasolat; és el buit, el que ja no hi és.
La lluentor que veiem ve d'aquí, i amb els altres tot s'equilibra.
Però si ens hi acostem, amb el cor, potser també amb la pell, veiem el que hi havia abans, la lluentor és temps. I el conjunt és bonic. El sol, que ens fa estar alegres, fa que aquest buit brilli i, amb els altres, el conjunt és bonic.
I mentre, estiraments i piscina per no pensar en les cames entumides ni el nou mal instal·lat en el meu cos robust.
Struggle
L'altre is not allowed.
I una imatge a la ment. La mirada fixa, decidida, fixa o absent. Mira a fora o mira a dins?
L'autorretrat de l'Al, a les xarxes.
Quina potència. Ple d'energia, de l'energia estranyament sensible, oculta, nerviüda, que ens unia.
Al cap, un gorro de llana, per amagar el que ha fet el temps amb tots nosaltres, que, de fet, és ben bonic. Gorro de llana per gust, quan jo per gust i per fastig vaig plegar de portar-ne.
Mateixa direcció, sentits oposats.
L'energia que ens queda ja no la compartim. L'he vist sexi, també, i m'ha fet pensar en el sexe, que tantes vegades vam compartir i que va ser de tantes maneres fins que no va ser.
Jo, però, mai no hagués deixat d'acompanyar la seva ànima tal com ell ha fet amb mi.
Encara que no vulgui o no ho hagi volgut (quina riquesa la conjugació romànica!), l'Arbre s'ha convertit en l'home més important del meu món íntim d'ara. Aquest ara tan estrany. I ara, un altre ara, feliç.
L'últim a tocar el meu pit perdut, l'últim a fotografiar-lo; el primer a veure el meu nou pitet bonic, el primer a tocar-lo.
Segurament no ho sap. El més probable és que no hi hagi pensat. Segurament no voldria aquesta posició. Però ha passat així i això mai no canviarà.
La seva pell i la seva olor són casa. I ens olorem i ens toquem i així sentim amb els dits i en la resta de pell i de pèls l'eco del plaer que tan joiosament vam compartir aquell estiu.
Tant se val què digui, tant se val que juguem o dormim, que dormi massa i que sàpiga menys del que voldria. I que no em vulgui. Serà sempre casa I em costarà molt resistir-me a no entrar-hi si en tinc l'oportunitat.
El primer a tocar el meu cabell curt.
Tocar, tocar, tocar.
I després que marxés vaig fer un taller de Sumi-e i vaig pintar flors de pruner.
En sortir ja no tenia tanta angoixa.
Avui, ja gens i em sento ben viva i feliç.
La mare i el Tiu, vull dir.
Allà on són ells, ella i ell. Com si m'hi esperessin. M'agrada pensar-ho I en fa feliç imaginar la trobada. No és forçat i ve de dins. Gairebé faria il·lusió si no fos que aquí, esclar, hi ha els tendons del dolor i l'emoció
Llàgrimes llegint Hamnet, sanes, que em puc permetre.
Grief porn, deien de la peli.
El dijous l'aniré a veure.
No crec que ella i ell estiguin en un lloc fred I blanc com la neu. No. És un lloc càlid amb llum bonica i flonja.
'So hard to start anew' com diu la Shana Cleveland.
S'hi estava molt bé allà en la inconsciència, en els segons de lipotímia.
Mooo0o0o0ooo0o0o0lt bé
Part del costat dret se sent així, el sento així: de suro.
Tot va bé!
La cicatriu cicatritzant, la mobilitat creixent, el cos recuperant-se, l'energia pujant...
Sí al mirall.
Pena per no haver-me sabut protegir de l'Al, que m'ha enterrat en vida i em dol.
Sensació d'irrealitat sovint. Com quan vam perdre el Tiu o la mare.
Sembla que la vida de veritat estigui a una altra banda.
Toca navegar... (ai els tòpics!) i ho faré somrient i mirant als ulls a tothom.
Però enyoro el plor I el descans.
No m'agraden els sostens que em fan posar, ni tampoc tota jo al mirall. La cicatriu no em fa res, el cabell creix poc a poc i la sobre alimentació del doctor Pérez ha fet que em vegi menys bé.
No sé a quant estic d'hemogloblina.
Dia de Nadal.
I vull un moment per al plor.
Abans i després, somriures, fortaleses, ànims, energia, idees, desitjos... I tot real. Avui, em costa i penso quan em podré deixar anar.
Necessito la calma I el plor.
Quan podrà ser? Potser avui havent dinat. Tant de bo.
Adéu.
Adéu a la dona que era. A la vida que un dia vaig tenir.
Desprendre'ns, deixar que ens treguin el mal.
El nou bé.
Vida més petita. Tant de bo, sana.
Més petita.
Però sentim en va les olors, fortors que recorden el sexe. Sí, sexe. Sexe?
Doncs, sí, el doctor P, me'l recorda per explicar-me la resso, la ressonància.
La resposta ha estat completa. UF!!
Les ombres indiquen que ja no. L'absència d'ombres indiquen que la màquina no detecta malaltia. UF!
Sempre paràfrasis, circumloquis, giragonses verbals per no dir-ho amb totes les lletres. UF!
Por o respecte... no saber com dir-ho, allò del nou llenguatge que deia abans. Tot nou, UF!
M'ha costat uns dies sentir l'alegria.
Avui ja la sento amb mi: caminant vora mar i esperant la trucada de la Clàudia. Fa fred, fa sol, estic sola, però ballo mentre camino. Voldria capturar, congelar aquesta sensació per reviure-la en molts moments.
Sentia que no necessitava tampoc a ningú: aquesta matí era lliure.
Penso en el comiat dels pits. I se'm disparen els records eròtics, i també la il·lusió de pensar que els meus pits "vestida estaràs molt maca" no ofendran a ningú i desitjant que nua no facin ni por ni fàstic.
Contenta.
Ho estic i ho HE d'estar. It's a must.
Tòpic.
Sento la necessitat d'usar un nou llenguatge. N'estic tipa del meu, del de sempre; ni català, ni castellà, ni francès ni anglès... res. Noves imatges, nous recursos, tot nou per aquesta terra incògnita per on deambulo amb un somriure sovint o bé amb un ritus, a casa, casa, casa, casa.
Ni Rosanna, ni literatura, ni mots encreuats, ni res que aparegui al meu pobre cervell atrotinat.
I mentre també anar veient les mostres de cansament, de tothom, menys de la C. L'única que segueix el meu batec.
Tipa i cansada de plantejar sempre l'assumpte, atrapada en la diferència, en l'excepcionalitat quotidiana.
Horitzó visible, mai visió perifèrica.
Condemnada a mirar sempre l'horitzó.
Demà, el trajecte final del primer trajecte. Contenta. Inquieta. Ho faig. Ho estic fent. I ja porto mocadors de colors o gorros d'hivern.
Passen les hores en lectures llargues. Sentin els cops de les nenes d'ultramar, que tenen maneres i costums de cases grans i isolades.
I lluito -avui, menys, perquè estic contenta- contro els pensaments recurrents. Penso si al final venceré i seré lliure del tot.
Ahir, a casa els Uiui's pensava a tenir un gatet. Com ho he de fer per no estar sempre i només amb mi?
I els murals de colors.
Colors.
Avui és l'aniversari de l'A. I també m'he sentit lliure de viure el seu influx des de la calma i la distància.
I a l'A. li demanaré que em munti el moble. I així vaig fent aquest últim tram, on es queixen les plaquetes, però tota la resta somriu!!!
Per no pensar en tot el que no.
I estar pendent de l'energia!
De qui em fa vibrar i em fa estar contenta, perquè té ganes d'estar amb mi.
Evitar les nàusees, les dues: estómac i ment.
Evitar pensar qui actua per pena, per circumstàncies, fastig, presó.
I jo que busco la llibertat: dormir mig nua i no dependre de ningú. I ara, això.
Fastig, cansament.
I l'amor?
I en X.
Els exlovers alineats:
Diumenge, A
Divendres, A
Dissabte, X
Tot ben posadet.
Somriures, abraçades, mirades... Misteri als seus caps.
Ecos de sexe, llunyans, segurament.
I la resistència ferotge a caure en la nostàlgia, de quan jo explosionava i vibrava, moltes vegades (massa) malament... però, ai! la vida vibrant.
Alineats.
I d'en P, res de res... en una altra freqüència.
Un any. Més o menys. Feia que no ens vèiem. Que no ens abraçàvem, que no ens sentíem.
Patia perquè no sabia si l'A estaria bé. Si l'espai i el món se li faria massa gran. Però no! Amb brunyols de triangle va entrar a casa, com aquell dia, fa tant de temps, que em va venir a consolar per allò de l'accident del noi amb la moto. Allà va començar tot, a dins.
Li ensenyo amb il·lusió els canvis a casa i li envejo el gust, el criteri i la confiança en veure espais i en crear-los.
Mil temes. O més.
Hem de normalitzar. Silenci davant el passat que ens mira de cua d'ull i un gran somriure de veritat en aquest present que li presento.
Penso en Madrid junts i per un moment noto els ulls humits.
Normalitzar.
Per mi no serà mai normal estar distanciat d'algú que t'agrada i que t'estimes.
Normalitzar.
Era arriscat després de 2 anys i mig sense veure'ns.
El record d'una frase abans de saber que tenia la malaltia i el suport que vaig rebre d'ell en aquell moment me'l van convocar.
I 40 hores junts, a la natura, a la masia i a cases de menjars impossibles. Tret de quan anàvem a fer caca; junts.
Les caques, els menjars els beures diferents, limitats per a tots dos. Però alguna cosa seguia igual... el fumar narcotitzant constant.
I van ser vaivens, ara a prop ara lluny, ara pell amb pell. Comiat seriós, no sé si trist, incert. Vaivé.
Però contenta de sentir l'afecte i gaudir de la seva companyia i de la porta que m'obre sempre a la natura amb llibertat.
Que bé, A!
I em vaig banyar al gorg.
I em va passejar per la vall, em va fer el dinar, el sopar i ens vam tocar.
Respirar un aire diferent entre absis romàniques, arbres invasors, cabanes i torres vegetals destruïdes, escletxes impossibles entre roques.
Dinar verdura i cigrons radicals.
Riure al llit.
Percebre la distància i viure el pell amb pell.
Tornar a sentir d'aquesta manera! Respirar nou i fondo.
Alegria que agafa volum com més dies passen.
Però no va voler, no vol i està bé.
I jo feliç d'haver agafat les regnes del destí de les meves hores d'un cap de setmana.
Gràcies, A.!
