Com es fa vacances d'un mateix?
Així estava quan em vaig enamorar d'en Pi.
I després de tooooot, allà mateix. En fin.
Cansadeta, molt.
Ja sé, ja veig, ja crec, però ai... què sento.
La mateixa merda de sempre.
Vaig a Canyet sola.
Encandilada per l'aigua més que transparent i una mica molesta per la pudor de marihuana de la parella tatuada.
Molts records de Canyet en companyia: Ponç, Arbres, les nenes...
I un cargolet, ple de vida!!
Més vida, més cargolets!
Antígona si em sento sol.
Sí, amb accent tancat, perquè jo ho dic així.
M'explica que el seu pare només s'activa quan veu un Help!, m'explica i m'explica que l'últim cop va ser que calia fixar les vares d'unes tomateres. Ell i la mare van córrer cap allà. L'Arbre, però, només volia la seva presència. No el van deixar cuinar, una forma d'amor.
Mentre l'escoltava, deixant refredar el menjar mexicà, pensava si jo no feia el mateix amb ell. Li vaig preguntar sobre les coves de parets roses i la resta es va anar desplegant.
Visc la seva preséncia com un moment ancestral, tel•lúric, vedellets... més enllà de les paraules i de la conveniència.
Ronxets insuportables i petons en llocs estranys per dir-nos bon dia.
Malauradament, braços inoblidables, ai!!
Avui a la Cala del morro del vedell, a Palamós. Amb l'Anneta. Calma, peixitus i corbs marins.
Mentre les Gavarres cremen. Tristesa i incertesa. Esperança sempre.
Tot random.
Acabo trasto el setembre!! Això ha suposat una baixada forta de cortisol.
Perdré pes, finalment?
He somiat amb en Pitu. He explicat a l'Anneta que per l'Al hem renyit, com abans es renyia: ni saludar-se, evitar-se sempre més. Potser és perquè és ja massa gran, la seva pena.
I he recordat que no hi ha cap home. I ves a saber si n'hi haurà cap més. Crec que avui fa dos anys que no tinc sexe amb cap. Ja em sembla alguna cosa llunyana, com somiada també.
I així, però bé! Amb ganes de tenir més tranquil·litat i llibertat, total i profunda.
Posaré els núvols terribles, per recordar-ho.
Quasi he oblidat la felicitat de viure un amor correspost.
Quasi.
Però em van venint onades de goig des del record.
Bonic.
Com la tristor i l'alegria, la literatura.
Objectiu per al curs vinent: a purpose.
Mentre m'entretinc a la nebulosa, ni massa alegre ni massa trista.
Amb desig, desig de llegir i de viure altres vides.
Potser el curs vinent: literatura universal.
Ahir contenta a Port Pelegrí 🩵 amb la Maria, la Montse i l'Enric.
A la nit, però, el mal: malucs, espatlla, turmells i síndrome de la guilla (ho diuen els joves catalanets moderniquis): parlar massa i massa intensament.
La intensitat també avui a la fisio. Em diu que em calmi, em parla del sistema nerviós, m'acabo agobiant i fent força amb les peses en postures increïbles. M'aguanto les ganes de plorar i me'n surto. Em veu agobiada. Li demano calma. Continuo fent els exercicis que segons ella són a cadena perpètua. Aguanto. Ja no somric gaire. Ha aconseguit que calli i així el silenci és eixordador. M'ofereix ple de coses que rebutjo amablement. No hi tornaré mai més. Suposo que ella també ho sap.
Quan surto, ploro. A casa, miro de calmar-me. No vull que la Nuri em vegi plorar. Quan la vaig a veure, però, ploro i li explico. Està amb mi. Sempre mira d'estar amb mi.
Ara també he de controlar els nervis i la intensitat. A banda de l'angoixa i la tristor, esclar.
Ja no sé què s'accepta i què no, què he de reprimir i què no.
No vull més consells, ni tractaments propis.
Vull deixar-me en pau i que em deixin en pau.
Reduir persones, reduir agenda. Calma, calma, calma.
Pateixo pensant en l'insti amb tot plegat.
Port Pelegrí és un lloc meravellós.
Sí, fràgil.
Avui, el pes.
Més el cabell i tantes coses diferents.
M'enyoro molt.
Ara, Rosanna. Sí, la terapeuta.
La pobra Nuri m'ha hagut de veure plorar una altra vegada.
Però no he caigut tan avall. Això sí ara només, Rosanna, i sofà i Homeland.
Li preguntaré a la R. com puc descansar; després que haguem començat a pouar... amb corda a la politja.
No volia tornar a terra!!
Els gens de l'avi, diu la Uiui, ben elegant.
Em vaig oblidar de tot, de tot, de tot, em vaig oblidar de mi. Jo ja no era. Només el mar. Només allò, allà i feliç.
No volia tornar a terra.
L'emoció vibrava, era nuclear, la meva columna, tota jo. Com les místiques medievals de la gran Victoria Cirlot. Inefable. La mística acaba en el no- ser i és el que em va passar a mi.
Vull tornar a mar ara que soc a terra.
Pulp fiction
Més fiction que pulp.
Love com a construcció, però el love romàntic, com el summer love, el primer love, el love platònic i ara el love en la música, en la literatura, fiction!
Construcció bonica, ecos d'experiències que vaig viure.
I els símbols! Molts cors a casa!! I m'encanta que em posin cors als missatges, de tots colors, grans i petits
És patològic o bueno... malaltís, doncs? No.
Em rebelo contra qui em faci pensar que sí. És com la xocolata de 85, absolutament indiscutible, innegociable.
Cors colors al meu cor.
No sé si queda clar: fotografio ombres.
Projeccions, realitats que no existeixen o sí.
Crec que sí i es mouen, creixen, s'amaguen, s'aprimen, s'engreixen desapareixen, tornen i així fins l'infinit. Les ombres són temps i espai. Nosaltres, no.
Abraonada a l'hipèric, herba de Sant Joan. Serotonina. Si no futur, present viu i lluminós.
I dancings i gent, sí la P de gent, com en el llibre de la Patricia Langdon Davies.
I l'Annagua com a fada protectora ❤️
Reprimir amb molt d'esforç la idea de pèrdua immensa, generalitzada.
I davant el no-res, tot està per fer.
Reprimir amb molt d'esforç la sensació que és absurd l'inconnu i que 'asiste lo vivido' i ja.
Potser l'òpera és això. Però miralls deformats per les veus i les melodies.
El cor ple de bellesa. Com m'ha agradat!
Moments que son una mena d'elixir, encara que soni tòpic, cursi o tronat. Entrega a allò que passa a l'escenari.
Rendir-se.
Moltes imatges per un sol goig.
Wether! Werther!
.jpg)
Anem al Liceu! Werther! Una altra primera vegada.
Futur amb somriure.
Em trobo millor.
Divendres parlaré amb la Meritxell. L'insti ja al cap. Una altra vegada la nova normalitat.
I demà, Rosanna. Continuen els dubtes, però com a mínim no fan trontollar-ho tot.
Uh!
U
1
Una. Jo. A la city. Dues. Dues expos.
Serena i contenta veient passar les hores. Els ulls com el carrer Cucurulla.
És una victòria. Hi he passat el dia. Sola. He tingut energia i no m'he deprimit. He omplert el cap i els ulls d'imatges. Estimulant i relaxant alhora.
Sensació molt potent que ja podríem anar passant. Sense drames. Sense moments tràgics. Sentiment molt potent de final. Però està bé, per mi. Sense drames ni tragèdies. Potser són les llavors que porto a l'orella i el cansament que porto a cos i ànima.
Vuillard i Walker Evans, magnífics!
.jpg)
La Rosanna diu que farà mal, però jo ja no sé què més fer.
Aniré al forat a les arrels, al perquè de tot plegat. A mirar amb lupa el forat que tinc a dins, des de sempre i que mai no s'omple.
L'abandonament.
