dilluns, 4 d’abril del 2011

La manera més salvatge, selvàtica i salvadora

Mercè Rodoreda en el pròleg de Mirall trencat escriu el següent:

"Una novel•la són paraules. Voldria fer veure els espasmes lentíssims d’un brot quan surt de la branca, la violència amb què una planta expulsa la llavor, la immobilitat salvatge dels cavalls de Paolo Ucello, l’extrema expressivitat dels somriures andrògins de les Verges de Leonardo da Vinci, o el mirar provocatiu, el mirar més provocatiu del món, d’una dama de Cranach, sense celles, sense pestanyes, embarretada, emplomallada d’estruç, amb els pits fora del gipó. No he arribat a tant. Escriure bé costa. Per escriure bé entenc dir amb la màxima simplicitat les coses essencials. No s’aconsegueix sempre. Donar relleu a cada paraula; les més anodines poden brillar encegadores si les col•loques en un lloc adequat. "

Hi ha persones que ens deixen participar de la novel·la de la seva vida, que també és la nostra: amb elles les paraules són la novel·la. I ens les diuen mirant-nos als ulls. Les sentim i les sentim. Beneïdes siguin aquestes paraules i que no ens faltin mai, tampoc  en els moments més tenebrosos, incerts o desangelats. 
La força de la veu compartida donarà sentit, igual com a la ficció, a fets i situacions que la vida ens ha presentat de manera totalment estranya i inesperada. 

(Per a la C. i en P.)
 escolta "La manera més salvatge"