divendres, 30 de desembre del 2011

santoral particular

nineta de nadal, casa, desembre11
Santa Isabel d'Hongria [1]
Nascuda el 1207, filla del rei Andreu d’Hongria, va ser donada en matrimoni a Lluís, landgravi de Turíngia, amb qui va compartir l’ideal franciscà. Va tenir tres fills. Vivia consagrada a la meditació de les coses del cel, i, després de la mort del seu marit, va abraçar una vida de pobresa i va erigir un hospital on ella mateixa servia els malalts. Va morir el 1231 a Marburg.

Mare de Déu del Carme [1]
La festa litúrgica d´aquest dia, estesa a tota l´Església el 1726 per Benet XIII, recull la narració bíblica que relaciona Elies, el Carmel i Maria. Des de molt antic els carmelites van habitar la muntanya o del Carmel i en ell van començar a donar culte a la Verge Immaculada. A Ella, a Santa Maria, els ermitans de la muntanya, nombrosos especialment a partir del concili de Calcedònia, van aixecar una cèlebre capella, meta de pelegrinatges a finals del segle XI i principis del XII. Amb això es posaven sota el seu patronatge o, com llavors es deia, sota el seu títol. Més endavant s´uniran l'ermita i la muntanya formant una sola cosa: Maria-Carmel. Poc després de l´aprovació de la regla carmelitana per Honori III el 1226 els carmelites van arribar a Occident. S'anomenaven Germans de la Benaventurada Verge Maria del Mont Carmel. Més endavant, el 26 d´abril de 1379, el papa Urbà VI concedia tres anys i tres quarantenes d´indulgències als qui així els cridessin. Espanya va ser la primera en obtenir del papa Climent X, el 1674, el permís per celebrar aquesta festivitat en tots els dominis del Rei Catòlic. A aquesta petició en van seguir moltes d´altres, fins que el 24 de setembre de 1726 Benet XIII l´estenia arreu. Avui la festa del Carme, a moltes parts del món catòlic, en especial el món llatí, és considerada com a festa gairebé de precepte.
No s´han d´oblidar tampoc les dues últimes aparicions de Maria. La divuitena i última visita que fa Maria a Bernardette és el dia 16 de juliol de 1858, tot i que des de la dissetena havien passats dies molt assenyalats. I el 13 d´octubre de 1917, als tres pastorets de Fàtima, se´ls apareix per sisena i última vegada vestida amb l'hàbit marró i capa blanca carmelitanes. 

Santa Anna, mare de la Mare de Déu [1]
Al segle I apareix la tradició que diu que els pares de la Mare de Déu es deien Joaquim i Anna, i a partir d'aquí sorgeixen tota mena de llegendes sobre la seva vida. Però més enllà dels noms i llegendes avui recordem el pare i la mare de Maria: dos personatges, sens dubte fidels israelites que esperaven la realització de les promeses de Déu, i que en aquesta esperança devien educar aquella noia que Déu mateix havia triat com a mare per fer-se home. (SS 11)

8 de setembre, Núria, [3]
El naixament de Maria és el preludi de la Bona Nova de salvació. A l´origen de la festa sembla que hi ha la dedicació, al segle V, de l'església jerosolimitana del suposat lloc on hauria nascut (avui basílica de Santa Anna). És la diada de les "marededéus trobades", és a dir, de les imatges a les quals la pietat medieval atribuí un origen extraordinari.

Mare de Déu de Montserrat [1]
La muntanya de Montserrat, a Catalunya, famosa entre les muntanyes per la seva rara configuració, ha estat des de temps remots un dels llocs escollits per la Mare de Déu per manifestar la seva maternal presència entre els homes. Sota l´advocació plurisecular de Santa Maria de Montserrat, la Mare de Déu i Mare de l'Església ha dispensat les seves benediccions sobre els devots de tot el món que a Ella han recorregut a través dels segles. Lleó XIII, ratificant una realitat afirmada per la història de nombroses generacions, va proclamar la Mare de Déu de Montserrat com a Patrona de les diòcesis catalanes, el 1881, assenyalant així mateix una especial solemnitat litúrgica per honrar-la i donar-li gràcies per tots els seus beneficis sota aquesta la seva peculiar advocació.
La devoció és molt antiga: consta, almenys, que el segle IX hi havia a la muntanya una ermita dedicada a Santa Maria, però serà un gran prelat d´aquest monestir, l´abat Oliva, qui segle i mig després, establint una petita comunitat monàstica al costat de l´ermita, donarà a la devoció l´impuls que l´haurà de portar a la gran expansió futura.

Sant Francesc Xavier, prevere [1]
Sant Francesc Xavier, nascut a Navarra el 1506, es va convertir a París gràcies a sant Ignasi de Loiola, i el 1541 va emprendre el viatge cap a les Índies, i després va portar —era la primera vegada que es feia— al Japó la llum de la fe. Va convertir moltes ànimes. El seu amor pels sofriments el feia refusar els consols del Cel i desitjar les fatigues. Enmig de les delícies amb què el Senyor inundava la seva ànima, exclamava: «Ja n’hi ha prou!», i en els seus sofriments: «Senyor, doneu-me’n més!» Va morir el 1552 a l’illa de Sancian, davant la Xina, on tant havia desitjat predicar l’evangeli.

Sant Alexandre d’Alexandria, Ale [1]
Va néixer cap a l’any 250. Va ser un home de caràcter dolç i afable, ple sempre d’un entranyable amor i caritat envers els seus germans i en particular envers els pobres. Aquest patriarca d’Alexandria tenia especial predilecció pels cristians que es retiraven del món i es lliuraven al servei de Déu en la solitud. Va tenir una especial significació en la història de l’Església per haver estat el primer a descobrir i condemnar l’heretgia d’Arri i haver iniciat la campanya contra aquesta heretgia, que tant va preocupar l’Església durant aquell segle. Cal destacar també d’aquest patriarca que va convocar un sínode que va definir la consubstancialitat del Verb amb el Pare, doctrina que va triomfar en el primer concili de Nicea (325). Segons tots els indicis, va morir l’any 326, probablement el 26 de febrer, si bé d’altres fonts indiquen el 17 d’abril.


entre claudàtors, número d'imatges recollides
(de l'http://www.arquebisbattarragona.cat)

dimarts, 27 de desembre del 2011

dissabte, 24 de desembre del 2011

deconstruint i reconstruint

Palamós, desembre11

el mal: el congre

sabem que arribarà... 
però... estem mai prou ben preparats?

imatge del congre a l'Espai Peix, Palamós
Comportament
Espècie bentònica i solitària.
Actiu durant el crepuscle i la nit.
Hàbitat
Es troba als litorals rocosos des de pocs metres fins als 500, generalment, amagat a balmes i caus, però també sobre fons fangosos.
Alimentació
És un voraç depredador de peixos, crustacis i cefalòpodes i, de vegades, necròfag.
Mossegada de l'ham i combat 
Dura i violenta;  la mossegada és resultat d'un atac despiatat a l'esquer, per la qual cosa s'ha de desfrenar el carret. En la primera embranzida s'emportarà el fil i, encara que estigui esgotat, s'anirà recargolant com no ho fa cap altre peix. Fins i tot fora de l'aigua, continua fent el vuit. En llençar-lo a terra, s'ha d'anar molt en compte, perquè com a bon depredador té la boca plena de dents i les mandíbules són molt potents. Pot viure molt temps fora de l'aigua, per tant, cal evitar problemes a l'hora de sacrificar-lo; per fer-ho cal trencar-li l'espina dorsal d'un cop sec i exacte. Alguns pescadors van a agafar congres armats amb destrals o martells. Mai no s'ha de treure de l'ham sense estar segurs que ha mort.

dijous, 22 de desembre del 2011

consignes

pedretes en forma de cor,
Zahara de los Atunes, juliol11
-esperar i
voler es basen en ignorar
-el coneixement porta patiment
-viure bé i pensar bé
-buscar la llum
-no comptar qui no hi és i no preguntar-se res més
-entusiasmar-nos pensant que estem amb algú que vol que siguem allà

Blancs XVI -orgànic-

bolet més convidats, Solius, novembre11

dimarts, 20 de desembre del 2011

addicció

avet de xocolata, regal de l'amic invisible
el nadal serveix per consentir-nos, 
estimar-nos, 
fer-nos companyia, 
riure, riure i també atiar addiccions

diumenge, 18 de desembre del 2011

el demà, ningú l'ha vist (2)

La Maria aleshores no sabia que jo seria la seva néta

llum i lletres

"M'ha quedat un plafó nadalenc que lo flipas!!!
Tot de color blau marí nit amb un sol i una lluna, estrelles de flocs de neu, un rellotge aturat al mig i a sota un trosset de la cançó "Que tinguem sort" d'en Lluís Llach. 
I al tros que queda entre el suro i els vidres de la vitrina, l'espai que hi ha a sota, llarg i d'un tres dits d'amplada, 8 fanals petits antics que fan llum perquè van amb piles. Ha quedat guai. Res de cintes de Nadal, ni boletes, ni mitjons nòrdics, ni Pares Noel. (espumillón és una paraula que em fa tanta gràcia! és que no em remet a cintes de Nadal, no sé... es-pu-mi-llón...)" A.T.

fragment d'un e-mail d'un amic que és lluny però que és a prop, a prop, a prop
detall de la basílica de Sant Marc, Venècia, 2007

dilluns, 12 de desembre del 2011

colors

- Senyora,
- Nena,
- Tu,
- diminutius del nom, noms inventats, el cognom, derivats del cognom, diminutius del cognom, diminutius del nom inventat,
- l'article femení i el cognom
- un adjectiu,
- profe,
- mots afectuosos,
- paraules en llengües estranyes,
- paraules en llengües estrangeres,
cirereta, Solius, novembre11
Quantes paraules i quantes mirades
per explicar-nos

dijous, 8 de desembre del 2011

autoscòpia

         La autoscopia, es decir el verse a sí mismo, es un fenómeno conocido desde hace ya muchos años, y no sólo en el terreno de la medicina. DOSTOJEWSKI, en su obra "El doble», lo describe a la perfección: "El señor Goldiakin quiso gritar, pero no pudo ; quiso protestar pero le faltaron las fuerzas para ello. Se le erizaron los cabellos y se sentó en una butaca, enfrente de aquel hombre, lleno de espanto. No le faltaba razón para ello. El desconocido había reconocido a su nocturno enemigo, Pero tal enemigo no era otro sino el mismo, el propio señor Goldiakin, otro señor Goldiakin exactamente igual que él.....en una palabra lo que se llama su doble".
Otros escritores como GUY DE MAUPASSANT, GOETHE, ALLAN POE, OSCAR WILDE, ALFRED DE MUSSET, también han descrito este fenómeno, muchas veces a partir de su experiencia personal.
[...] La definición propuesta por LUCIANOWICZ es: "La autoscopia es una percepción compleja alucinatoria psicosensorial de la imagen de nuestro cuerpo, proyectada en el espacio visual externo".
          La autoscopia es, por tanto, una alucinación en la cual el objeto es la imagen visual de nuestro propio cuerpo, o de partes del mismo, pero incluyendo siempre la cara. A veces, la imagen es transparente pero puede ser opaca y coloreada, e incluso poseer movimientos expresivos. La autoscopia puede presentarse en distintas formas. En la epilepsia, que es una de sus causas más frecuentes pueden distinguirse dos formas diferentes. En una de ellas, la imagen alucinatoria tiene un marcada carácter sensorial y reproduce casi  en espejo la imagen del paciente. En la otra, predomina la proyección extrapersonal del estado emocional actual, con o sin características especulares sensoriales. En algunos casos, la autoscopia puede tener también características táctiles, cinestésicas y auditivas. 
[...] La duración de la autoscopia suele ser breve, del orden de algunos segundos, aunque se han descrito algunas observaciones en las cuales el fenómeno era permanente. La reacción del paciente es de ansiedad o de sorpresa, según los casos.
La percepción de nuestro propio cuerpo en el espacio extrapersonal suele ser muy real, pero lo habitual es que los pacientes la refieran como un hecho patológico.
Según algunos autores, como LHERMITTE (1941, 1952 ;142, 47) y MENNINGER-LERCHENTHAL (1935, 143), la autoscopia puede presentarse en individuos normales al iniciarse el sueño o al despertar ("autoscopia onírica", "autoscopia del despertar" ) .
Patológicamente, la autoscopia puede producirse en varios grupos de enfermedades :
       a. Intoxicaciones e infecciones generales: fiebre tifoidea, etilismo crónico, estados toxico-infecciosos con gran afectación del estado general.
        b Psicosis : depresión, esquizofrenia, reacciones histerias del embarazo
        c. Epilepsia y migraña
       d. Lesiones cerebrales focales o difusas [...]
 
J.M. GRAU VECIANA, Tesis doctoral: La desintegración de la somatognosia en las lesiones cerebrales difusas, UAB (Facultat de Medicina), 1972



diumenge, 4 de desembre del 2011

sucre per treure dolçor

No fa falta que tanquis amb clau cada porta,
som un àgil i experimentat acròbata.
No fa falta que encara me vulguis fer caure,
vaig amb rodes, som es rei de ses capavallades.
I és inútil que apaguis ses teves faroles,
sé trobar-te davall quinze sostres de roba.

De vegades me passa que nedam
dins una piscina que vessa
de flam i iogurt natural.

De vegades me passa que becam
damunt una estora de dàtils
i climes de països portàtils.

De vegades me passa que te mir
i platges amb cocos que suren
i fons de corall i jardins.

"Camps de maduixes" de A Rússia, d'Antònia Font

dissabte, 3 de desembre del 2011

Va i ve
vaivé
va y viene
vaivén
come and go
swing
va et vient
va-et-vient
tot sols ho veiem, impassibles, 
ressignats
platja prop de Tarifa, Cadis, agost11

dijous, 1 de desembre del 2011

conmigo

Vivir quiero conmigo,
gozar quiero del bien que debo al cielo,
a solas, sin testigo,
libre de amor, de celo,
de odio, de esperanzas, de recelo.


Fray Luis de LEÓN,
Oda a la vida retirada