Toujours

 

Mucoses

 Els caramels de valeriana per treure l'amargor de la boca. 

Com ho fem amb l'altra, abans no sigui massa tard?

Blincar

 

Vine, corre, obre i omple

- Buon giorno!

- Bonjour, madame!

Així comencem el dia. Amb son i mig somriures. Sempre sorpreses per l'hora que és, tant se val quina sigui. 

Parar taula per esmorzar: les pastis, la mel,  el iogurt, el pa, aigua tèbia i el matcha, la xocolata,  abans el kivi o la pinya...

Recordo el vespre abans quan cuinàvem juntes. Felices, tranquil·les.  

I sobre tot, sobre tot, els imperatius. 

Consignes que segueixo devotament,  que em construeixen, m'estructuren. Ordres petites que són les respostes als meus dubtes constants:

-Hi poso més oli?

- Posa

- Endreço això?

- Endreça.

- Porto la mel?

- Porta

I així!

 I voldria que mai no s'acabés.

Festa

 A pagès, mai.

 Sí que n'hi havia del poble, alguna cosa. Però les bèsties mengen cada dia.

 Ara hi ha festes, vacances i les bèsties mengen cada dia... però no!

 Es poden ajornar les cures, les atencions, les urgències, fer veure que la vida no ho demana. Tensar la corda ajornant cures i atencions, canviar presències, veus, criteris, atencions.  Per un dia no passa res... quan els altres dies sembla que sí que passa i que són importants les cures, les rutines, les atencions. Relativisme pervers que peix l'angoixa i el neguit que tant es vol apaivagar. 

No entenc res. 

No s'ha de voler entendre perquè no és possible. Només acceptar i posar-s'hi bé. 

El problema és nostre: calma, no n'hi ha per tant,  comprèn, calla, assoboreix la fel en silenci. Sobre tot, en silenci.  

Sempre el silenci.