Dia de Nadal.
I vull un moment per al plor.
Abans i després, somriures, fortaleses, ànims, energia, idees, desitjos... I tot real. Avui, em costa i penso quan em podré deixar anar.
Necessito la calma I el plor.
Quan podrà ser? Potser avui havent dinat. Tant de bo.
Adéu.
Adéu a la dona que era. A la vida que un dia vaig tenir.
Desprendre'ns, deixar que ens treguin el mal.
El nou bé.
Vida més petita. Tant de bo, sana.
Més petita.
Però sentim en va les olors, fortors que recorden el sexe. Sí, sexe. Sexe?
Doncs, sí, el doctor P, me'l recorda per explicar-me la resso, la ressonància.
La resposta ha estat completa. UF!!
Les ombres indiquen que ja no. L'absència d'ombres indiquen que la màquina no detecta malaltia. UF!
Sempre paràfrasis, circumloquis, giragonses verbals per no dir-ho amb totes les lletres. UF!
Por o respecte... no saber com dir-ho, allò del nou llenguatge que deia abans. Tot nou, UF!
M'ha costat uns dies sentir l'alegria.
Avui ja la sento amb mi: caminant vora mar i esperant la trucada de la Clàudia. Fa fred, fa sol, estic sola, però ballo mentre camino. Voldria capturar, congelar aquesta sensació per reviure-la en molts moments.
Sentia que no necessitava tampoc a ningú: aquesta matí era lliure.
Penso en el comiat dels pits. I se'm disparen els records eròtics, i també la il·lusió de pensar que els meus pits "vestida estaràs molt maca" no ofendran a ningú i desitjant que nua no facin ni por ni fàstic.
Contenta.
Ho estic i ho HE d'estar. It's a must.
