Més lluny.
I així sempre, fins al fastig. És la naturalesa humana, sí?
Enough.
Non sense.
Sistem failure.
I jo que creia, he cregut i ara tot em fa pensar que he deixar de fer-ho. Un gran clam general cap al cinisme, que m'està esmicolant.
Ni en la psico, ni en les assegurances, ni en l'amistat, ni en símbols ni invocacions ni evocacions poètiques, ni...
Visca la Nàusea
Però no fa per mi.
L'espelma es pot apagar, l'espelma s'apagarà, jo puc apagar l'espelma.
En el buit on em va deixar la mare, amb buit a dins i a fora. A la vora, però lluny, la companyia.
Quan tens tractament? et trobes bé? Cites i qüestions domèstiques.
I qui era abans...?
Esfumada, esborrada.
Penso en el riu i la Virginia.
La fantasia tràgica em torna a consolar.
Se ha puesto la noche rara
Han sali'o luna' y estrella' (eh)
Me lo dijo esa gitana (¿qué?)
Mejor no salir a verla (no)
Sueño que estoy andando
Por un puente y que la acera (mira, mira, mira, mira)
Cuanto más quiero cruzarlo (va)
Más se mueve y tambalea.
'Malamente' de Rosalía
Me, myself and I.
Crec que en deuen ser més; però no acabo de trobar el que m'inspira més confiança.
Me'ls estimo tots i recelo de tots, també.
No sé si això té a veure amb els 54, amb el Letrozol, amb el Trasto, amb la parada tècnica, amb el càncer, amb la solitud, amb l'absència de mans masculines, amb el buit on em va deixar la mare, amb Santfe, amb la maleta per estrenar, amb el mal a les articulacions, amb el meu cabell curt i cos de dona gran, amb la mirada dels altres, amb que no bec, ni fumo...
.jpg)
No era real l'amor que pensava que intercanviàvem l'Al i jo.
Jo sí que hagués saltat qualsevol tanca per agafar-lo del bracet en moments simètrics als que jo he passat.
Ell,no.
Enterrada, doncs.
Quina farsa!
Jo, sí.
Fa sol, l'aigua és ben clara i bonica. Amb la Nuri durant les passejades pensem quan ens hi ficarem i riurem contentes.
Mona amb Mahjong, a can Mariano. Que som veïns!
Quina casa tan bonica!
Una nova vida!
Valent i potent! Palant caiac amb 80.
I de cop, com al niu, tranquil·la, còmoda, alegre, quasi feliç.
Que bé amb ells i ella sempre! La Carme, en Josep i en Mariano.
Grans, en tots sentits.
Companyia bona, boníssima en aquests mesos de parada tècnica.
La vida entre partida i partida. I avui, la mona tots junts. I brunyols de triangle, fets per ells. No calia gaire res més. I tot tenia ple de sentit.
De Maria Arnal. Escoltant-la i sentint-la. Que bé a la city aquell dia!
I aquí entre blancs i flors un altre matí. Aguantant llàgrimes i esbossant somriures.
Struggle.
Ahir, girafes i rinoceronts. Tribu de dones. I en el cor, goig i pena també.
Ara aniré a caminar per sacsejar una mica la tristor i agrair aquest sol tan bonic.
No èbria, esclar!
Però sí ben alegre.
Massa?
La nit viscuda amb una pilota d'oxigen, com els astronautes que ara orbiten. Feta de l'amor, de la companyia, de l'anar de bracet, de no rebutjar-me del tot al mirall. De mirar-nos, de mirar-les i menjar coulant amb goig, de no tenir gaire fred i de poder pensar que demà més.
Més de tot.
I ara esperar la J. mentre escolto Faure.
Elles, nosaltres, que tenim diners i una habitació pròpia. I l'amor. Que em sosté, motor de les fantasies que m'impulsen, la potència de l'alegria d'estar juntes i veure la vida i viure-la i explicar-la i tractar-la perquè sigui amable i bonica, entre nosaltres, per a nosaltres, per nosaltres. Sempre.
Goig inesgotable.
Així, in progress; una mica dur.
Demostrant habilitats per no caure en el desànim o el mal humor. Posant-hi molta intenció, molta.
Els petits problemes domèstics no marxen i pesen més, quan el que es vol és un ordre, un fer dissabte bonic perquè el sol de la primavera enlluerni de veritat. Pesen. Tinc intenció.
I em trobo mirant llars i parelles.
I miro de no pensar en el dolor o de com incorporar-lo de manera elegant i bonica.
I com menjar menys xocolata i com poder veure'm millor i perdre pes.
Tindrà mai més rock and roll el meu cos? Hauré de prendre calci? Se'm trencaran els ossos més aviat? Faig prou exercici? Menjo prou bé? Puc prendre complements? Llevat de cervesa. Ashwagandha, perquè no suporto els gats morts a la panxa. Cabell encara delatador. 'Molt millor així curt!', diuen.
Letrozol i cansament.
In progress
Els buits fan evident el blanc nacrat , a vegades tornasolat; és el buit, el que ja no hi és.
La lluentor que veiem ve d'aquí, i amb els altres tot s'equilibra.
Però si ens hi acostem, amb el cor, potser també amb la pell, veiem el que hi havia abans, la lluentor és temps. I el conjunt és bonic. El sol, que ens fa estar alegres, fa que aquest buit brilli i, amb els altres, el conjunt és bonic.
I mentre, estiraments i piscina per no pensar en les cames entumides ni el nou mal instal·lat en el meu cos robust.
Struggle
L'altre is not allowed.
I una imatge a la ment. La mirada fixa, decidida, fixa o absent. Mira a fora o mira a dins?
L'autorretrat de l'Al, a les xarxes.
Quina potència. Ple d'energia, de l'energia estranyament sensible, oculta, nerviüda, que ens unia.
Al cap, un gorro de llana, per amagar el que ha fet el temps amb tots nosaltres, que, de fet, és ben bonic. Gorro de llana per gust, quan jo per gust i per fastig vaig plegar de portar-ne.
Mateixa direcció, sentits oposats.
L'energia que ens queda ja no la compartim. L'he vist sexi, també, i m'ha fet pensar en el sexe, que tantes vegades vam compartir i que va ser de tantes maneres fins que no va ser.
Jo, però, mai no hagués deixat d'acompanyar la seva ànima tal com ell ha fet amb mi.
Encara que no vulgui o no ho hagi volgut (quina riquesa la conjugació romànica!), l'Arbre s'ha convertit en l'home més important del meu món íntim d'ara. Aquest ara tan estrany. I ara, un altre ara, feliç.
L'últim a tocar el meu pit perdut, l'últim a fotografiar-lo; el primer a veure el meu nou pitet bonic, el primer a tocar-lo.
Segurament no ho sap. El més probable és que no hi hagi pensat. Segurament no voldria aquesta posició. Però ha passat així i això mai no canviarà.
La seva pell i la seva olor són casa. I ens olorem i ens toquem i així sentim amb els dits i en la resta de pell i de pèls l'eco del plaer que tan joiosament vam compartir aquell estiu.
Tant se val què digui, tant se val que juguem o dormim, que dormi massa i que sàpiga menys del que voldria. I que no em vulgui. Serà sempre casa I em costarà molt resistir-me a no entrar-hi si en tinc l'oportunitat.
El primer a tocar el meu cabell curt.
Tocar, tocar, tocar.
I després que marxés vaig fer un taller de Sumi-e i vaig pintar flors de pruner.
En sortir ja no tenia tanta angoixa.
Avui, ja gens i em sento ben viva i feliç.
La mare i el Tiu, vull dir.
Allà on són ells, ella i ell. Com si m'hi esperessin. M'agrada pensar-ho I en fa feliç imaginar la trobada. No és forçat i ve de dins. Gairebé faria il·lusió si no fos que aquí, esclar, hi ha els tendons del dolor i l'emoció
Llàgrimes llegint Hamnet, sanes, que em puc permetre.
Grief porn, deien de la peli.
El dijous l'aniré a veure.
No crec que ella i ell estiguin en un lloc fred I blanc com la neu. No. És un lloc càlid amb llum bonica i flonja.
'So hard to start anew' com diu la Shana Cleveland.
S'hi estava molt bé allà en la inconsciència, en els segons de lipotímia.
Mooo0o0o0ooo0o0o0lt bé
Part del costat dret se sent així, el sento així: de suro.
Tot va bé!
La cicatriu cicatritzant, la mobilitat creixent, el cos recuperant-se, l'energia pujant...
Sí al mirall.
Pena per no haver-me sabut protegir de l'Al, que m'ha enterrat en vida i em dol.
Sensació d'irrealitat sovint. Com quan vam perdre el Tiu o la mare.
Sembla que la vida de veritat estigui a una altra banda.
Toca navegar... (ai els tòpics!) i ho faré somrient i mirant als ulls a tothom.
Però enyoro el plor I el descans.
No m'agraden els sostens que em fan posar, ni tampoc tota jo al mirall. La cicatriu no em fa res, el cabell creix poc a poc i la sobre alimentació del doctor Pérez ha fet que em vegi menys bé.
No sé a quant estic d'hemogloblina.
