dimecres, 31 d’octubre de 2012

tel



                                                        L VC
                                     Topant de cap en una i altra soca,
                                   avançant d’esma pel camí de l’aigua,
                                   se'n ve la vaca tota sola. És cega.
                               D'un cop de roc llançat amb massa traça,
                               el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre
                                se li ha posat un tel: la vaca és cega.
                              Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
                            mes no amb el ferm posat d'altres vegades
                               ni amb ses companyes, no: ve tota sola.


                            Ses companyes, pels cingles, per les comes,
                                    pel silenci dels prats i en la ribera,

                             fan dringar l'esquellot, mentre pasturen
                            l'herba fresca a l'atzar… Ella cauria.
                                 Topa de morro en l'esmolada pica
                                 i recula afrontada… Però torna,
                               i abaixa el cap a l'aigua, i beu calmosa.
                                 Beu poc, sense gaire set. Després aixeca
                                     al cel, enorme, l'embanyada testa
                                   amb un gran gesto tràgic: parpelleja
                                   damunt les mortes nines, i se’n torna
                                   orfe de llum sota del sol que crema,
                                     vacil·lant pels camins inoblidables,

                                    brandant llànguidament la llarga cua.

JM