era i no era; és i no és (II)

Cala Culip-Tudela,

març13

Tipos III

Perpinyà, 

març13

it's not yesterday anymore!

It is a milion years ago

............................

Veig l'últim monument en l'enderroc

casa, març13

COR FIDEL

    A una dolor que va al  dellà del seny

   fa només l'Impossible cara tendra.-

El pur palau esdevingué pedreny:

        els murs són aire, el teginat és cendra.

I, lladre d'aquest lloc desposseït,

         palpant, caient, a poc a poc alçant-se,

el descoratjament roda en la nit

rapisser del record i la frisança.

Jo sé d'on ve l'inesgotable foc

     que animará la morta polseguera.-

         Veig l'últim monument en l'enderroc.

     Jo pujaré, sense replans d'espera, 

cap al camí de l'alba fugissera

          pel tros d'escala que no mena enlloc.

J. CARNER 

de Llunyania (1952)

era i no era; és i no és (I)

camí de Castell d'Aro,

març13

quan

quan s'acaba el procés assaig-error?

Taula de la Buganvilia, 

Sant Feliu, març13, foto: Sali

què serien?

què serien els lliris sense els cards?

 

Castell d'Aro,  març13

flavour

Després de la xocolata de 70, no es vol rentar les dents;

vol continuar assaborint el gust amargant i dolç, plaent, que encara té a la boca. 

No vol que la higiene se l'endugui. 

La sensació que es va escampant per tot el cos, 

i així el record encara no malmès d'una estona deliciosa.

Xocolata Amatller,

 70% cacau

colors comercials

Figueres, 2011

"[...]

Al contacte de la meva mà, la cara de la nina va acolorir-se, però no pas amb colors comercials, sinó d'una manera que era la imatge mateixa de la vida. La pasta va adquirir transparències de pell sana, sota la qual la sang escampava el seu tint inconfusible.

Vaig pujar l'escala d'esma, bocabadat i admirat tant com m'era possible.

D'antuvi, la meva dona va esverar-se, puix que la seva terapèutica casolana no abastava a intervenir un cas extraordinari com aquell. Després, fetes unes quantes experiències satisfactòries amb un grup de ninots de porcellana, ella va bandejar l'escepticisme i m'encomanà un gran entusiasme.

- Què farem, ara?

Evidentment, la nostra vida s'inclinava a donar un gran tomb. Al marge de l'alegria, em rosegava una certa recança pel fet que la gràcia s'hagués manifestat d'una manera que podríem qualificar de poc espectacular. Cadascú basteix les seves quimeres d'acord amb les seves il·lusions més recòndites, i jo havia alimentat les meves imaginant-me revestit d'una gran ascendència sobre les multituds, com una mena de sant no massa lligat pel dogma, o com un artista de circ de l'època d'or. De totes maneres he de confessar que em seduïa més la idea de la santedat. Em veia, talment, rodejat del respecte universal, en un món on els humans, eixamorats de la meva gràcia, no em deixarien tocar de peus a terra. [...]"

"L'any de la meva gràcia", 

P. CALDERS, Cròniques de la veritat oculta,(1955)