divendres, 3 de gener de 2014

homes I: Bartomeu

(To Bartomeu Vilà Pujolàs,
professor del Col·legi Sant Josep)

Pròleg a L'Atzavara, 
de Bartomeu Vilà

Seiem davant per davant, amb dues tasses de te ben a la vora i parlem.
Sempre ens ha estat fàcil fer-ho, des de fa molt temps: deu, quinze, vint...; ja fa més de vint anys. Ara, però, la mirada és nova, macerada pel pas del temps i també pel canvi de rol. Ara som amics, ja no professor i alumna; ens podem mirar directament als ulls amb complicitat i somriures.
I, entre glop i glop, ens expliquem moments que no hem compartit i que tenim desats en un lloc càlid de la memòria. D'un assumpte passem a un altre amb agilitat i elegància, ens anem seguint amb atenció i també amb la curiositat que genera l'aroma de la descoberta. Els detalls no dits i les sensacions ara revelades van dibuixant i reconstruint aquestes noves persones que som –i que són també les de sempre–.
Intercanviem anècdotes professionals, parlem de coneguts, rememorem amb nostàlgia o estranyesa situacions ja molt llunyanes, i, a poc a poc, ens trobem compartint sensacions menys masegades. En Bartomeu m'explica coses senzilles, petites, que per això mateix són grans i importants. Una d'elles, i per mi una de les més desconegudes, és el moment que va arribar a Sant Feliu.
Després de viure entre camps i muntanyes, submergit en textos densos, profunds, en la llengua de Ciceró, s'aventurava a explorar nous territoris. Arribava a la costa. El trajecte seguia les coordenades de l'esperança i la il·lusió que generen la joventut i l'emoció de la primera feina. I era aquí, vora el mar on la trobaria. Aquell jovenet banyolí poc s'imaginava en aquell moment que es passaria tants anys prop de penya-segats i d'atzavares i que hi faria la vida.
La primera impressió fou la més rotunda: la llum. Mai no havia vist uns contorns de figures, d'arbres, de matolls, de roques, de flors tan ben dibuixats. Tampoc mai abans no havia sentit la potència dels colors de la natura amb aquella intensitat; mai els verds, grocs i blancs havien lluït tant. La blavor del cel també era única. A poc a poc, assaborint cada passa avançava cap a la sorra, cap a l'aigua, i llavors, tot de cop: l'horitzó. L'espai i l'amplitud tantes vegades imaginat i llegit apareixia amb tota la seva esplendor. En sentia el seu poder i era víctima amorosa del seu magnetisme i també –per què no dir-ho– del misteri atàvic que s'hi amaga. L'enamorament entre en Bartomeu i aquell paisatge salabrós va ser instantani. Els penya-segats, els pins, les atzavares, aquell poble enclotat ple d'encant –emmurallat per roques esquinçades pel garbí i la tramuntana– van niar en el seu cor i en el seu pensament.
En el relat d'aquest record puc veure encara la guspira de l'emoció per la bellesa. Passat aquest moment, tornem a la conversa viva i intensa.
Aquest cop sobre la professió que compartim, però des de la distància enriquidora que separa les nostres trajectòries. I ve el record d'en Bartomeu com a professor. No em puc estar de dir-li que em va fer un dels regals més importants i valuosos que he rebut al llarg de la meva vida: l'amor per la cultura. A molts adolescents va mirar d'inculcar-nos el respecte, l'atenció, el rigor en el coneixement, i la curiositat crítica per allò que representa el nostre passat com a individus i també com a poble. També les arts se situaven al mateix nivell que qualsevol dada científica i eren igual d'importants que una gesta històrica memorable. Llegir i escriure eren activitats bàsiques, essencials, que ens brindaven infinites possibilitats de coneixement, de reflexió, de plaer... Fer-ho feia despertar el millor de nosaltres com a joves, i esbossava tot el que en un futur seríem capaços de pensar i d'incorporar a les nostres vides. Ensenyar-nos-ho de la manera com ho va fer en Bartomeu va ser la garantia que mai més no estaríem sols. Obrir un llibre o aventurar-nos a escriure quatre ratlles ens distreu dels neguits de l'edat adulta, ens falca en un lloc des del qual podem intentar esbrinar el perquè de tot plegat, o bé triar els referents que volem com a muses dels nostres dies.
Llegir i escriure ens fa sentir vius. A partir de les nostres històries i de les alienes podem assaborir el goig de viure. Així, en Bartomeu em comenta que en els últims temps es dedica a fer-ho més que mai. De fet, jo ja coneixia algunes de les seves composicions: obres de teatre, guions de pel·lícules –filmades amb mitjans rudimentaris–, textos en prosa evocadors... La literatura sempre ha estat present a la seva vida, però és ara quan pot dedicar-hi més estones i il·lusió. Les pàgines que vénen a continuació en són el fruit. En elles, els perfums de Verdaguer i de Maragall hi són presents, com també aquesta admiració i enamorament pel paisatge de la terra que l'ha acollit. Contemplar la natura en tota la seva esplendor i força no cansa mai, em comenta. La bellesa inabastable, sempre canviant i sorprenent de la mar i el seu entorn pren vida de forma ben rotunda al mig de la història d'amor que vertebra la narració. El text és, doncs, una sentida oda a aquest món natural que ens inspira tothora, i que ens agombola dia a dia fent que sortir a prendre l'aire sigui contemplar un espectacle únic i magnífic. Em comenta també que l'ha escrit seguint aquesta passió i que vol compartir-lo amb tots nosaltres. Li dic que és molt bona idea i que ho farem amb tota l'atenció i dedicació que es mereix. Naturalment.
Endinsem-nos, doncs, en aquest mar de lletres, i deixem-nos endur per la força de la natura i la de les paraules. D'aquesta manera tancarem aquest cercle d'amor i companyia que també pot ser la lectura i la literatura.

Montse Carré

2 comentaris:

Anna ha dit...

És un pròleg increïble. M'agrada moltíssim el text i m'agrada més encara veure-hi el teu nom i cognom al final.

Moh! ha dit...

Gràcies, Annaguapa!! Em va costar molt fer-lo, uf! Muà