dissabte, 18 de gener de 2014

promeses grotesques

[...]
- Et vaig dir que m'havia semblat bé, no que m'hagués agradat. 
- És a dir: que no et va agradar. 
L'hi ha de dir:
- Odio el menjar japonès. 
Ella el mira als ulls, sorruda. 
- Saps que a mi m'agrada molt. 
- Ho sé. 
Dubta si la promesa ho exigeix o no, però com que s'estima més no trair-la per excés que no pas per defecte declara la resta del que pensa: que precisament una de les coses que li desagraden d'ella (i que lliga amb una certa actitud que ella creu esnob però que en el fons és xarona i prou) és l'afició a anar sempre a restaurants d'aquells que substitueixen la bona cuina per les relacions públiques. Ella li diu que és un imbècil. Ell es veu obligat a dir-li que no se sent gens imbècil i que està convençut que, si s'hagués de provar qui posseeix un cervell més potent, el d'ella no seria el guanyador. Aquestes paraules acaben d'ofendre la noia, que el bufeteja, irada, mentre li torna a dir que és un imbècil, un imbècil crònic, que ho serà tota la vida i que no el vol tornar a veure mai més, proposta amb la qual ell està de seguida d'acord. 

"Amb el cor a la mà", dins
Q.MONZÓ, El perquè de tot plegat, Ed. Quaderns Crema, 1993

S'Agaró, gener14