Era arriscat després de 2 anys i mig se sense veure'ns.
El record d'una frase abans de saber que tenia la malaltia i el suport que vaig rebre d'ell en aquell moment me'l van convocar.
I 40 hores junts, a la natura, a la masia i a cases de menjars impossibles. Tret de quan anàvem a fer caca; junts.
Les caques, els menjars els beures diferents, limitats per a tots dos. Però alguna cosa seguia igual... el fumar narcotitzant constant.
I van ser vaivens, ara a prop ara lluny, ara pell amb pell. Comiat seriós, no sé si trist, incert. Vaivé.
Però contenta de sentir l'afecte i gaudir de la seva companyia i de la porta que m'obre sempre a la natura amb llibertat.
Que bé, A!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada