Tòpic.
Sento la necessitat d'usar un nou llenguatge. N'estic tipa del meu, del de sempre; ni català, ni castellà, ni francés ni anglès... res. Noves imatges, nous recursos, tot nou per aquestq terrq incògnita per on deambulo amb un somriure sovint o bé amb un ritus, a casa, casa, casa, casa.
Ni Rosanna, ni literatura, ni mots encreuats, ni res que aparegui al meu pobre cervell atrotinat.
I mentre també anar veient les mostres de cansament, de tothom, menys de la C. L'única que segueix el meu batec.
Tipa i cansada de plantejar sempre l'assumpte, atrapada en la diferència, en l'excepcionalitat quotidiana.
Horitzó visible, mai visió perifèrica.
Condemnada a mirar sempre l'horitzó.
Foto de l'horitzó al cel clar i dia fred
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada