santoral particular

nineta de nadal, casa, desembre11

Santa Isabel d'Hongria [1]

Nascuda el 1207, filla del rei Andreu d’Hongria, va ser donada en matrimoni a Lluís, landgravi de Turíngia, amb qui va compartir l’ideal franciscà. Va tenir tres fills. Vivia consagrada a la meditació de les coses del cel, i, després de la mort del seu marit, va abraçar una vida de pobresa i va erigir un hospital on ella mateixa servia els malalts. Va morir el 1231 a Marburg.

Mare de Déu del Carme [1]

La festa litúrgica d´aquest dia, estesa a tota l´Església el 1726 per Benet XIII, recull la narració bíblica que relaciona Elies, el Carmel i Maria. Des de molt antic els carmelites van habitar la muntanya o del Carmel i en ell van començar a donar culte a la Verge Immaculada. A Ella, a Santa Maria, els ermitans de la muntanya, nombrosos especialment a partir del concili de Calcedònia, van aixecar una cèlebre capella, meta de pelegrinatges a finals del segle XI i principis del XII. Amb això es posaven sota el seu patronatge o, com llavors es deia, sota el seu títol. Més endavant s´uniran l'ermita i la muntanya formant una sola cosa: Maria-Carmel. Poc després de l´aprovació de la regla carmelitana per Honori III el 1226 els carmelites van arribar a Occident. S'anomenaven Germans de la Benaventurada Verge Maria del Mont Carmel. Més endavant, el 26 d´abril de 1379, el papa Urbà VI concedia tres anys i tres quarantenes d´indulgències als qui així els cridessin. Espanya va ser la primera en obtenir del papa Climent X, el 1674, el permís per celebrar aquesta festivitat en tots els dominis del Rei Catòlic. A aquesta petició en van seguir moltes d´altres, fins que el 24 de setembre de 1726 Benet XIII l´estenia arreu. Avui la festa del Carme, a moltes parts del món catòlic, en especial el món llatí, és considerada com a festa gairebé de precepte.

No s´han d´oblidar tampoc les dues últimes aparicions de Maria. La divuitena i última visita que fa Maria a Bernardette és el dia 16 de juliol de 1858, tot i que des de la dissetena havien passats dies molt assenyalats. I el 13 d´octubre de 1917, als tres pastorets de Fàtima, se´ls apareix per sisena i última vegada vestida amb l'hàbit marró i capa blanca carmelitanes. 

Santa Anna, mare de la Mare de Déu [1]

Al segle I apareix la tradició que diu que els pares de la Mare de Déu es deien Joaquim i Anna, i a partir d'aquí sorgeixen tota mena de llegendes sobre la seva vida. Però més enllà dels noms i llegendes avui recordem el pare i la mare de Maria: dos personatges, sens dubte fidels israelites que esperaven la realització de les promeses de Déu, i que en aquesta esperança devien educar aquella noia que Déu mateix havia triat com a mare per fer-se home. (SS 11)

8 de setembre, Núria, [3]

El naixament de Maria és el preludi de la Bona Nova de salvació. A l´origen de la festa sembla que hi ha la dedicació, al segle V, de l'església jerosolimitana del suposat lloc on hauria nascut (avui basílica de Santa Anna). És la diada de les "marededéus trobades", és a dir, de les imatges a les quals la pietat medieval atribuí un origen extraordinari.

Mare de Déu de Montserrat [1]

La muntanya de Montserrat, a Catalunya, famosa entre les muntanyes per la seva rara configuració, ha estat des de temps remots un dels llocs escollits per la Mare de Déu per manifestar la seva maternal presència entre els homes. Sota l´advocació plurisecular de Santa Maria de Montserrat, la Mare de Déu i Mare de l'Església ha dispensat les seves benediccions sobre els devots de tot el món que a Ella han recorregut a través dels segles. Lleó XIII, ratificant una realitat afirmada per la història de nombroses generacions, va proclamar la Mare de Déu de Montserrat com a Patrona de les diòcesis catalanes, el 1881, assenyalant així mateix una especial solemnitat litúrgica per honrar-la i donar-li gràcies per tots els seus beneficis sota aquesta la seva peculiar advocació.

La devoció és molt antiga: consta, almenys, que el segle IX hi havia a la muntanya una ermita dedicada a Santa Maria, però serà un gran prelat d´aquest monestir, l´abat Oliva, qui segle i mig després, establint una petita comunitat monàstica al costat de l´ermita, donarà a la devoció l´impuls que l´haurà de portar a la gran expansió futura.

Sant Francesc Xavier, prevere [1]

Sant Francesc Xavier, nascut a Navarra el 1506, es va convertir a París gràcies a sant Ignasi de Loiola, i el 1541 va emprendre el viatge cap a les Índies, i després va portar —era la primera vegada que es feia— al Japó la llum de la fe. Va convertir moltes ànimes. El seu amor pels sofriments el feia refusar els consols del Cel i desitjar les fatigues. Enmig de les delícies amb què el Senyor inundava la seva ànima, exclamava: «Ja n’hi ha prou!», i en els seus sofriments: «Senyor, doneu-me’n més!» Va morir el 1552 a l’illa de Sancian, davant la Xina, on tant havia desitjat predicar l’evangeli.

Sant Alexandre d’Alexandria, Ale [1]

Va néixer cap a l’any 250. Va ser un home de caràcter dolç i afable, ple sempre d’un entranyable amor i caritat envers els seus germans i en particular envers els pobres. Aquest patriarca d’Alexandria tenia especial predilecció pels cristians que es retiraven del món i es lliuraven al servei de Déu en la solitud. Va tenir una especial significació en la història de l’Església per haver estat el primer a descobrir i condemnar l’heretgia d’Arri i haver iniciat la campanya contra aquesta heretgia, que tant va preocupar l’Església durant aquell segle. Cal destacar també d’aquest patriarca que va convocar un sínode que va definir la consubstancialitat del Verb amb el Pare, doctrina que va triomfar en el primer concili de Nicea (325). Segons tots els indicis, va morir l’any 326, probablement el 26 de febrer, si bé d’altres fonts indiquen el 17 d’abril.

entre claudàtors, número d'imatges recollides

(de l'http://www.arquebisbattarragona.cat)