Un any. Més o menys. Feia que no ens vèiem. Que no ens abraçàvem, que no ens sentíem.
Patia perquè no sabia si l'A estaria bé. Si l'espai i el món se li faria massa gran. Però no! Amb brunyols de triangle va entrar a casa, com aquell dia, fa tant de temps, que em va venir a consolar per allò de l'accident del noi amb la moto. Allà va començar tot, a dins.
Li ensenyo amb il·lusió els canvis a casa i li envejo el gust, el criteri i la confiança en veure espais i en crear-los.
Mil temes. O més.
Hem de normalitzar. Silenci davant el passat que ens mira de cua d'ull i un gran somriure de veritat en aquest present que li presento.
Penso en Madrid junts i per un moment noto els ulls humits.
Normalitzar.
Per mi no serà mai normal estar distanciat d'algú que t'agrada i que t'estimes.
Normalitzar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada