I en X.
Els exlovers alineats:
Diumenge, A
Divendres, A
Dissabte, X
Tot ben posadet.
Somriures, abraçades, mirades... Misteri als seus caps.
Ecos de sexe, llunyans, segurament.
I la resistència ferotge a caure en la nostàlgia, de quan jo explosionava i vibrava, moltes vegades (massa) malament... però, ai! la vida vibrant.
Alineats.
I d'en P, res de res... en una altra freqüència.
Un any. Més o menys. Feia que no ens vèiem. Que no ens abraçàvem, que no ens sentíem.
Patia perquè no sabia si l'A estaria bé. Si l'espai i el món se li faria massa gran. Però no! Amb brunyols de triangle va entrar a casa, com aquell dia, fa tant de temps, que em va venir a consolar per allò de l'accident del noi amb la moto. Allà va començar tot, a dins.
Li ensenyo amb il·lusió els canvis a casa i li envejo el gust, el criteri i la confiança en veure espais i en crear-los.
Mil temes. O més.
Hem de normalitzar. Silenci davant el passat que ens mira de cua d'ull i un gran somriure de veritat en aquest present que li presento.
Penso en Madrid junts i per un moment noto els ulls humits.
Normalitzar.
Per mi no serà mai normal estar distanciat d'algú que t'agrada i que t'estimes.
Normalitzar.
Era arriscat després de 2 anys i mig sense veure'ns.
El record d'una frase abans de saber que tenia la malaltia i el suport que vaig rebre d'ell en aquell moment me'l van convocar.
I 40 hores junts, a la natura, a la masia i a cases de menjars impossibles. Tret de quan anàvem a fer caca; junts.
Les caques, els menjars els beures diferents, limitats per a tots dos. Però alguna cosa seguia igual... el fumar narcotitzant constant.
I van ser vaivens, ara a prop ara lluny, ara pell amb pell. Comiat seriós, no sé si trist, incert. Vaivé.
Però contenta de sentir l'afecte i gaudir de la seva companyia i de la porta que m'obre sempre a la natura amb llibertat.
Que bé, A!
I em vaig banyar al gorg.
I em va passejar per la vall, em va fer el dinar, el sopar i ens vam tocar.
Respirar un aire diferent entre absis romàniques, arbres invasors, cabanes i torres vegetals destruïdes, escletxes impossibles entre roques.
Dinar verdura i cigrons radicals.
Riure al llit.
Percebre la distància i viure el pell amb pell.
Tornar a sentir d'aquesta manera! Respirar nou i fondo.
Alegria que agafa volum com més dies passen.
Però no va voler, no vol i està bé.
I jo feliç d'haver agafat les regnes del destí de les meves hores d'un cap de setmana.
Gràcies, A.!
Lo común es extraordinario.
Quina és la traducció al català més precisa?
El sentit és ben real. Ahir, amb una sala amb més de 10 persones conegudes, celebrant. Juntes per la Nuri. Vi sense alcohol, anxoves arrebossades només per a mi. Floretes i floretes.
Però això no és habitual.
Sí que ho és beure i ballar amb gent amable i somrient. Però per a mi era absolutament extraordinari.
Entenc les hipèrboles, que em semblaven tan nyonyes.
Fer la vida completament normal, per a mi és un fet absolutament extraordinari.
Conjunt de roba, mocador i força maquillatge. I matí trist per remuntar al migdia.
Així va ser.
Ahir.
I va ser molt bonic.
You do not have to be good.
You do not have to walk on your knees for a hundred miles through the desert, repenting.
You only have to let the soft animal of your body love what it loves.
Per veure aquest Caravaggio, hem d'anar a Roma, estimada i estimat.
Ens falta aquest.
Posició difícil.
Busca la comoditat en la incomoditat, això a la classe de ioga.
I jo deia que estava animada, abans d'aquest escorç. D'estar sota el cavall de la febre, de la casa, de l'arrest, de la caca mal feta, de l'anul·lació de tots els plans, de l'oblit, del desgavell, de les llagues a la boca.
I el repte de trobar bonic i valuós l'escorç. A veure si... Era molt fàcil estar animada abans.
