el mite de la caverna

Doncs, sí, el doctor P, me'l recorda per explicar-me la resso, la ressonància.

La resposta ha estat completa. UF!!

Les ombres indiquen que ja no. L'absència d'ombres indiquen que la màquina no detecta malaltia. UF!

Sempre paràfrasis, circumloquis, giragonses verbals per no dir-ho amb totes les lletres. UF! 

Por o respecte... no saber com dir-ho, allò del nou llenguatge que deia abans. Tot nou, UF!

M'ha costat uns dies sentir l'alegria. 

Avui ja la sento amb mi: caminant vora mar i esperant la trucada de la Clàudia. Fa fred, fa sol, estic sola, però ballo mentre camino. Voldria capturar, congelar aquesta sensació per reviure-la en molts moments. 

Sentia que no necessitava tampoc a ningú: aquesta matí era lliure. 

Penso en el comiat dels pits. I se'm disparen els records eròtics, i també la il·lusió de pensar que els meus pits "vestida estaràs molt maca" no ofendran a ningú i desitjant que nua no facin ni por ni fàstic. 

Contenta. 

Ho estic i ho HE d'estar. It's a must. 

Esculls

 Tòpic. 

Sento la necessitat d'usar un nou llenguatge. N'estic tipa del meu, del de sempre; ni català, ni castellà, ni francès ni anglès... res. Noves imatges, nous recursos, tot nou per aquesta terra incògnita per on deambulo amb un somriure sovint o bé amb un ritus, a casa, casa, casa, casa. 

Ni Rosanna, ni literatura, ni mots encreuats, ni res que aparegui al meu pobre cervell atrotinat.

I mentre també anar veient les mostres de cansament,  de tothom, menys de la C. L'única que segueix el meu batec. 

Tipa i cansada de plantejar sempre l'assumpte, atrapada en la diferència, en l'excepcionalitat quotidiana. 

Horitzó visible, mai visió perifèrica.

Condemnada a mirar sempre l'horitzó. 

Primera fase

 Demà, el trajecte final del primer trajecte. Contenta. Inquieta. Ho faig. Ho estic fent. I ja porto mocadors de colors o gorros d'hivern. 

Passen les hores en lectures llargues. Sentin els cops de les nenes d'ultramar, que tenen maneres i costums de cases grans i isolades. 

I lluito -avui, menys, perquè estic contenta- contro els pensaments recurrents. Penso si al final venceré i seré lliure del tot. 

Ahir, a casa els Uiui's pensava a tenir un gatet. Com ho he de fer per no estar sempre i només amb mi? 

I els murals de colors. 

Colors.

Avui és l'aniversari de l'A. I també m'he sentit lliure de viure el seu influx des de la calma i la distància. 

I a l'A. li demanaré que em munti el moble. I així vaig fent aquest últim tram, on es queixen les plaquetes, però tota la resta somriu!!!

Part del mural de l'Amaia Arzola

prop del Ridaura

Tot el que sí

 Per no pensar en tot el que no.

I estar pendent de l'energia! 

De qui em fa vibrar i em fa estar contenta, perquè té ganes d'estar amb mi.

Evitar les nàusees,  les dues: estómac i ment.

Evitar pensar qui actua per pena, per circumstàncies, fastig, presó. 

I jo que busco la llibertat: dormir mig nua i no dependre de ningú. I ara, això. 

Fastig, cansament. 

I l'amor? 

Alineats

I en X.

Els exlovers alineats:

Diumenge, A

Divendres, A

Dissabte, X

Tot ben posadet.

Somriures, abraçades, mirades... Misteri als seus caps.

Ecos de sexe, llunyans, segurament. 

I la resistència ferotge a caure en la nostàlgia, de quan jo explosionava i vibrava, moltes vegades (massa) malament... però, ai! la vida vibrant.

Alineats.

I d'en P, res de res... en una altra freqüència.

Ah, A!

 Un any. Més o menys.  Feia que no ens vèiem. Que no ens abraçàvem, que no ens sentíem.

Patia perquè no sabia si l'A estaria bé.  Si l'espai i el món se li faria massa gran. Però no! Amb brunyols de triangle va entrar a casa, com aquell dia, fa tant de temps, que em va venir a consolar per allò de l'accident del noi amb la moto. Allà va començar tot, a dins. 

Li ensenyo amb il·lusió els canvis a casa i li envejo el gust, el criteri i la confiança en veure espais i en crear-los.

Mil temes. O més. 

Hem de normalitzar. Silenci davant el passat que ens mira de cua d'ull i un gran somriure de veritat en aquest present que li presento.

Penso en Madrid junts i per un moment noto els ulls humits.

Normalitzar. 

Per mi no serà mai normal estar distanciat d'algú que t'agrada i que t'estimes. 

Normalitzar. 

I el mirall per restaurar.

40 hores i caca en forma de boletes

 Era arriscat després de 2 anys i mig sense veure'ns. 

El record d'una frase abans de saber que tenia la malaltia i el suport que vaig rebre d'ell en aquell moment me'l van convocar.

I 40 hores junts, a la natura, a la masia i a cases de menjars impossibles. Tret de quan anàvem a fer caca; junts.

Les caques, els menjars  els beures diferents, limitats per a tots dos. Però alguna cosa seguia igual... el fumar narcotitzant constant. 

I van ser vaivens, ara a prop ara lluny, ara pell amb pell. Comiat seriós, no sé si trist, incert. Vaivé. 

Però contenta de sentir l'afecte i gaudir de la seva companyia i de la porta que m'obre sempre a la natura amb llibertat.

Que bé, A!