La mare i el Tiu, vull dir.
Allà on són ells, ella i ell. Com si m'hi esperessin. M'agrada pensar-ho I en fa feliç imaginar la trobada. No és forçat i ve de dins. Gairebé faria il·lusió si no fos que aquí, esclar, hi ha els tendons del dolor i l'emoció
Llàgrimes llegint Hamnet, sanes, que em puc permetre.
Grief porn, deien de la peli.
El dijous l'aniré a veure.
No crec que ella i ell estiguin en un lloc fred I blanc com la neu. No. És un lloc càlid amb llum bonica i flonja.
'So hard to start anew' com diu la Shana Cleveland.
S'hi estava molt bé allà en la inconsciència, en els segons de lipotímia.
Mooo0o0o0ooo0o0o0lt bé
Part del costat dret se sent així, el sento així: de suro.
Tot va bé!
La cicatriu cicatritzant, la mobilitat creixent, el cos recuperant-se, l'energia pujant...
Sí al mirall.
Pena per no haver-me sabut protegir de l'Al, que m'ha enterrat en vida i em dol.
Sensació d'irrealitat sovint. Com quan vam perdre el Tiu o la mare.
Sembla que la vida de veritat estigui a una altra banda.
Toca navegar... (ai els tòpics!) i ho faré somrient i mirant als ulls a tothom.
Però enyoro el plor I el descans.
No m'agraden els sostens que em fan posar, ni tampoc tota jo al mirall. La cicatriu no em fa res, el cabell creix poc a poc i la sobre alimentació del doctor Pérez ha fet que em vegi menys bé.
No sé a quant estic d'hemogloblina.
Dia de Nadal.
I vull un moment per al plor.
Abans i després, somriures, fortaleses, ànims, energia, idees, desitjos... I tot real. Avui, em costa i penso quan em podré deixar anar.
Necessito la calma I el plor.
Quan podrà ser? Potser avui havent dinat. Tant de bo.
Adéu.
Adéu a la dona que era. A la vida que un dia vaig tenir.
Desprendre'ns, deixar que ens treguin el mal.
El nou bé.
Vida més petita. Tant de bo, sana.
Més petita.
Però sentim en va les olors, fortors que recorden el sexe. Sí, sexe. Sexe?
Doncs, sí, el doctor P, me'l recorda per explicar-me la resso, la ressonància.
La resposta ha estat completa. UF!!
Les ombres indiquen que ja no. L'absència d'ombres indiquen que la màquina no detecta malaltia. UF!
Sempre paràfrasis, circumloquis, giragonses verbals per no dir-ho amb totes les lletres. UF!
Por o respecte... no saber com dir-ho, allò del nou llenguatge que deia abans. Tot nou, UF!
M'ha costat uns dies sentir l'alegria.
Avui ja la sento amb mi: caminant vora mar i esperant la trucada de la Clàudia. Fa fred, fa sol, estic sola, però ballo mentre camino. Voldria capturar, congelar aquesta sensació per reviure-la en molts moments.
Sentia que no necessitava tampoc a ningú: aquesta matí era lliure.
Penso en el comiat dels pits. I se'm disparen els records eròtics, i també la il·lusió de pensar que els meus pits "vestida estaràs molt maca" no ofendran a ningú i desitjant que nua no facin ni por ni fàstic.
Contenta.
Ho estic i ho HE d'estar. It's a must.
Tòpic.
Sento la necessitat d'usar un nou llenguatge. N'estic tipa del meu, del de sempre; ni català, ni castellà, ni francès ni anglès... res. Noves imatges, nous recursos, tot nou per aquesta terra incògnita per on deambulo amb un somriure sovint o bé amb un ritus, a casa, casa, casa, casa.
Ni Rosanna, ni literatura, ni mots encreuats, ni res que aparegui al meu pobre cervell atrotinat.
I mentre també anar veient les mostres de cansament, de tothom, menys de la C. L'única que segueix el meu batec.
Tipa i cansada de plantejar sempre l'assumpte, atrapada en la diferència, en l'excepcionalitat quotidiana.
Horitzó visible, mai visió perifèrica.
Condemnada a mirar sempre l'horitzó.
Demà, el trajecte final del primer trajecte. Contenta. Inquieta. Ho faig. Ho estic fent. I ja porto mocadors de colors o gorros d'hivern.
Passen les hores en lectures llargues. Sentin els cops de les nenes d'ultramar, que tenen maneres i costums de cases grans i isolades.
I lluito -avui, menys, perquè estic contenta- contro els pensaments recurrents. Penso si al final venceré i seré lliure del tot.
Ahir, a casa els Uiui's pensava a tenir un gatet. Com ho he de fer per no estar sempre i només amb mi?
I els murals de colors.
Colors.
Avui és l'aniversari de l'A. I també m'he sentit lliure de viure el seu influx des de la calma i la distància.
I a l'A. li demanaré que em munti el moble. I així vaig fent aquest últim tram, on es queixen les plaquetes, però tota la resta somriu!!!
