Per no pensar en tot el que no.
I estar pendent de l'energia!
De qui em fa vibrar i em fa estar contenta, perquè té ganes d'estar amb mi.
Evitar les nàusees, les dues: estómac i ment.
Evitar pensar qui actua per pena, per circumstàncies, fastig, presó.
I jo que busco la llibertat: dormir mig nua i no dependre de ningú. I ara, això.
Fastig, cansament.
I l'amor?
I en X.
Els exlovers alineats:
Diumenge, A
Divendres, A
Dissabte, X
Tot ben posadet.
Somriures, abraçades, mirades... Misteri als seus caps.
Ecos de sexe, llunyans, segurament.
I la resistència ferotge a caure en la nostàlgia, de quan jo explosionava i vibrava, moltes vegades (massa) malament... però, ai! la vida vibrant.
Alineats.
I d'en P, res de res... en una altra freqüència.
Un any. Més o menys. Feia que no ens vèiem. Que no ens abraçàvem, que no ens sentíem.
Patia perquè no sabia si l'A estaria bé. Si l'espai i el món se li faria massa gran. Però no! Amb brunyols de triangle va entrar a casa, com aquell dia, fa tant de temps, que em va venir a consolar per allò de l'accident del noi amb la moto. Allà va començar tot, a dins.
Li ensenyo amb il·lusió els canvis a casa i li envejo el gust, el criteri i la confiança en veure espais i en crear-los.
Mil temes. O més.
Hem de normalitzar. Silenci davant el passat que ens mira de cua d'ull i un gran somriure de veritat en aquest present que li presento.
Penso en Madrid junts i per un moment noto els ulls humits.
Normalitzar.
Per mi no serà mai normal estar distanciat d'algú que t'agrada i que t'estimes.
Normalitzar.
Era arriscat després de 2 anys i mig sense veure'ns.
El record d'una frase abans de saber que tenia la malaltia i el suport que vaig rebre d'ell en aquell moment me'l van convocar.
I 40 hores junts, a la natura, a la masia i a cases de menjars impossibles. Tret de quan anàvem a fer caca; junts.
Les caques, els menjars els beures diferents, limitats per a tots dos. Però alguna cosa seguia igual... el fumar narcotitzant constant.
I van ser vaivens, ara a prop ara lluny, ara pell amb pell. Comiat seriós, no sé si trist, incert. Vaivé.
Però contenta de sentir l'afecte i gaudir de la seva companyia i de la porta que m'obre sempre a la natura amb llibertat.
Que bé, A!
I em vaig banyar al gorg.
I em va passejar per la vall, em va fer el dinar, el sopar i ens vam tocar.
Respirar un aire diferent entre absis romàniques, arbres invasors, cabanes i torres vegetals destruïdes, escletxes impossibles entre roques.
Dinar verdura i cigrons radicals.
Riure al llit.
Percebre la distància i viure el pell amb pell.
Tornar a sentir d'aquesta manera! Respirar nou i fondo.
Alegria que agafa volum com més dies passen.
Però no va voler, no vol i està bé.
I jo feliç d'haver agafat les regnes del destí de les meves hores d'un cap de setmana.
Gràcies, A.!
