Per no pensar en tot el que no.
I estar pendent de l'energia!
De qui em fa vibrar i em fa estar contenta, perquè té ganes d'estar amb mi.
Evitar les nàusees, les dues: estómac i ment.
Evitar pensar qui actua per pena, per circumstàncies, fastig, presó.
I jo que busco la llibertat: dormir mig nua i no dependre de ningú. I ara, això.
Fastig, cansament.
I l'amor?
I en X.
Els exlovers alineats:
Diumenge, A
Divendres, A
Dissabte, X
Tot ben posadet.
Somriures, abraçades, mirades... Misteri als seus caps.
Ecos de sexe, llunyans, segurament.
I la resistència ferotge a caure en la nostàlgia, de quan jo explosionava i vibrava, moltes vegades (massa) malament... però, ai! la vida vibrant.
Alineats.
I d'en P, res de res... en una altra freqüència.
Un any. Més o menys. Feia que no ens vèiem. Que no ens abraçàvem, que no ens sentíem.
Patia perquè no sabia si l'A estaria bé. Si l'espai i el món se li faria massa gran. Però no! Amb brunyols de triangle va entrar a casa, com aquell dia, fa tant de temps, que em va venir a consolar per allò de l'accident del noi amb la moto. Allà va començar tot, a dins.
Li ensenyo amb il·lusió els canvis a casa i li envejo el gust, el criteri i la confiança en veure espais i en crear-los.
Mil temes. O més.
Hem de normalitzar. Silenci davant el passat que ens mira de cua d'ull i un gran somriure de veritat en aquest present que li presento.
Penso en Madrid junts i per un moment noto els ulls humits.
Normalitzar.
Per mi no serà mai normal estar distanciat d'algú que t'agrada i que t'estimes.
Normalitzar.
Era arriscat després de 2 anys i mig sense veure'ns.
El record d'una frase abans de saber que tenia la malaltia i el suport que vaig rebre d'ell en aquell moment me'l van convocar.
I 40 hores junts, a la natura, a la masia i a cases de menjars impossibles. Tret de quan anàvem a fer caca; junts.
Les caques, els menjars els beures diferents, limitats per a tots dos. Però alguna cosa seguia igual... el fumar narcotitzant constant.
I van ser vaivens, ara a prop ara lluny, ara pell amb pell. Comiat seriós, no sé si trist, incert. Vaivé.
Però contenta de sentir l'afecte i gaudir de la seva companyia i de la porta que m'obre sempre a la natura amb llibertat.
Que bé, A!
I em vaig banyar al gorg.
I em va passejar per la vall, em va fer el dinar, el sopar i ens vam tocar.
Respirar un aire diferent entre absis romàniques, arbres invasors, cabanes i torres vegetals destruïdes, escletxes impossibles entre roques.
Dinar verdura i cigrons radicals.
Riure al llit.
Percebre la distància i viure el pell amb pell.
Tornar a sentir d'aquesta manera! Respirar nou i fondo.
Alegria que agafa volum com més dies passen.
Però no va voler, no vol i està bé.
I jo feliç d'haver agafat les regnes del destí de les meves hores d'un cap de setmana.
Gràcies, A.!
Lo común es extraordinario.
Quina és la traducció al català més precisa?
El sentit és ben real. Ahir, amb una sala amb més de 10 persones conegudes, celebrant. Juntes per la Nuri. Vi sense alcohol, anxoves arrebossades només per a mi. Floretes i floretes.
Però això no és habitual.
Sí que ho és beure i ballar amb gent amable i somrient. Però per a mi era absolutament extraordinari.
Entenc les hipèrboles, que em semblaven tan nyonyes.
Fer la vida completament normal, per a mi és un fet absolutament extraordinari.
Conjunt de roba, mocador i força maquillatge. I matí trist per remuntar al migdia.
Així va ser.
Ahir.
I va ser molt bonic.
You do not have to be good.
You do not have to walk on your knees for a hundred miles through the desert, repenting.
You only have to let the soft animal of your body love what it loves.
Per veure aquest Caravaggio, hem d'anar a Roma, estimada i estimat.
Ens falta aquest.
Posició difícil.
Busca la comoditat en la incomoditat, això a la classe de ioga.
I jo deia que estava animada, abans d'aquest escorç. D'estar sota el cavall de la febre, de la casa, de l'arrest, de la caca mal feta, de l'anul·lació de tots els plans, de l'oblit, del desgavell, de les llagues a la boca.
I el repte de trobar bonic i valuós l'escorç. A veure si... Era molt fàcil estar animada abans.
M'agrada aquesta paraula i tot el que ho és.
Ahir, aquest cavall.
Tocar, sentir i vibrar en pensar en la potència.
Fa pensar en l'últim home, per ara, ja fa més d'un any. Com poltre molsut però sense virtut. Aix!
Veig en la lluïssor i en les formes les ganes que també tinc jo. Fermes, molsudes... Avui però estic cansadeta.
La llum de l'alçada.
'My back was a bridge for you to cross'
deia my dear Anohni.
Però cal viure-hi i estar-s'hi en aquest bridge que es diu tractament, que es diu amor.
Així també, per Eiffel, de ferro o acer, ferm i pintat de vermell. Que no és el de Girona, que és vora mar.
Com el meu. És el meu. Amb cargols que el collen bé i amb el vermell ple d'amor i passió per la vida.
Somric perquè tot va bé i sento amor i il·lusió per caminar sota el para-sol, pensant que de cap manera estic fora de la partida.
Tot va bé.
Ajustar.
Exploro les proporcions d'energia, ànims, determinació, coratge (gràcies, Ferri) i de por, el no res, el mal de panxa i la debilitat.
Exploro per ajustar, to balance.
El cos, cors, cuerpo, més que la cua, queue, cola.
Encara a l'andana del tren terapèutic.
Chica Guyton,
I❤️F.C. 😊
Mar en calma, amb ventet que ens acarona.
Les tres. Amb el gust de peixet a la boca. Després d'haver-nos abraçat plorant.
Joie de vivre sempre i ara plena d'amor, que supera la por del diagnòstic.
Ho farem juntes. Ho vivim juntes. Amb la C immensa.
I plena d'amor estic estranyament contenta.
L'espera de l'operació ara és plena de goig i de vida.
Revetlla de Sant Joan.
Sempre important.
Avui, com si fos una dona gran. Sense que ningú no em toqui com vull que em toquin.
Sempre un trànsit. Avui pensant si és un trànsit cap a la malaltia. Cap al no res.
He volgut tocar el mar, a la nit. Ritual. Esperit. Esperit. Aquest és el meu foc. Segur que incomprès, irreal per tothom menys per mi.
Amb mi.
I abans, recordant síl·labari japonès o enyorant i enyorant (luxe per sobre les meves possibilitats) i el voler estèril però imparable.
Un altre Sant Joan.
Més amb mi que mai, i no n'hi ha prou.
Pim. Pam, pum
Plantar i esperar.
Mirar i somriure.
En un vaivé que ve fixat.
Blanc de fons i al cor.
L'Arbre em va dir que el cotxe continuaria essent de color negre, per exemple. Quan no sabia si estava malalta. Ara que tampoc no ho sé, me'n recordo del que em va dir i m'ajuda.
Que bé que ens ho vam passar aquell estiu.
I que bé que em digués això,
que ara també m'ajuda.
Les imatges d'aquí, del blog, no estan gens bé.
Marcs, llum, centre...ni les referències... tampoc no gaire.
És un homenatge a quan no m'havia d'esforçar tant perquè m'estimessin.
L'energia i la il·lusió de posar-les, des del mòbil supera la norma. Així vivia abans, ni sabia què era 'comme il faut'.
Com enyoro el mal que em van fer i el que jo vaig fer.
Està malament.
'Tipus de passions de l'ànima', Theodore Galle, 1617-1623
Al CCCB, ahir
“Espacio y distancia. Vertical y horizontal. Relación entre tú y yo.”
Federico García Lorca, poema en prosa
«Santa Lucía y san Lázaro», 1927
Al CCCB,
amb llàgrimes en un sol ull.
Passant el dia de festa.
Així, pensat,
tot lliga i encaixa.
Anirem a veure antiquaris a La Bisbal i dinarem a Es Carxofa a Púbol.
Amb un
Però potser ja ha passat, ja tot és passat.
La ment dels ecos en fa colors, que distreuen, disfressen les ombres.
Viure als pantalans!
No m'agrada gens la paraula 'piuladissa', però m'agrada sentir els ocells ara al matí.
El nom sempre fa la cosa?
I si el nom de la cosa, l'embruta?
Singlesolasolterasolsolsolasingle pa'que te singue!
Escolto Bad Bunny sense cap remordiment!
Ui!
Ara m'ha vingut al cap, mentre escolto Radiohead i corregeixo...
En PP i jo ho vam fer al dolmen!
La ment!
Estiu de pinassa calenta, quan tot va a començar a ser diferent i per sempre més.
Sards, molts, atrets pel menjar perquè nosaltres els robéssim l'ànima... en tenen?
Happy few!
Enveja de la seva vida al mar, en bancs i bancs, vora el sol i la sorra. I ja està!
Al matí, deambular erràtic en l'espera.
Mal a la gola, fred i calor; molt de sol i mocs. Tot una mica al revés.
Miserable.
Llibreria Finestres, ben bonica
He d'arrencar les herbetes petites que surten en el test de la camèlia i també en els de la buguenvíl •lia?
És un dubte important, perquè és vida també. També estan vives.
No és un dubte menor ...
Les persones que estimo em diuen i em van dir coses diferents. I jo mai no sé què fer. Sempre així.
I mentre tic-tac, tic-tac, tic-tac...
Directa!
Hi he anat directa!
Primer dia i saltant onades!
El mar, l'amor més intens i constant; gairebé sexual.
El preu és canviar de canal.
En fèiem servir molts, l'A. i jo.
Hi ha senyals, en els diferents canals,
vibració constant,
modulada
per no fer-nos mal.
Per mi, l'alè de vida.
PJ Harvey amb la Marianne Faithfull ho van dir millor que jo.
Avui, m'ho inspira la N.
Feliç, acompanyada, reforçada i revitalitzada. Revitalitzada.
A Santfe, Ganxotapes. Love, love, love🩷
I la Marina Garcés, sí! Que digui, que pensi! Sí a tot!
Celebro haver trasplantat la buguenvíl•lea.
Al whatsapp, cors i petons.
Al costat, el sol, la terra i ara, cap al mar.
Celebrar.
Two loves.
Avui ho he recordat amb la paraula dita; que és quan apareixen en tres dimensions les vibracions, els moviments que recorren el cos, el cor, la ment, l'ànima?
Apareixen volumètrics.
Els amors.
Els homes, dos.
Que van fer sonar l'òrgan, els òrgans.
I m'he sentit feliç.
De recordar que va passar.
Que va ser.
Made my day.
C'est tout!
Ça y est!
Sorneguer, murri, irònic...
Tant de bo!
Així jo... evitaria el plor i els plors que de tant en tant em consento.
Poques vegades, això sí!!
Red flag: tieta de gest aspre, mirada trista i gust amarg.
Sorneguera, múrria, irònica...
Com si la meva vida personal m'importés ben poc; com a en Borges.
A veure!
Roses a parades benèfiques,
Al cementiri,
A la feina,
De la família,
A l'illa.
Smile, plis!
Amb flors a la samarreta,
sense semblar lireta.
Ai, els anys!
Pourtant, bonic!
Octavi Paz
Amor i amistat: SN imprescindible.
I quan es barregen, es dissolen?
Un i altre... quan falta un, falta l'altre?
I en el silenci de l'absència, quin es perd? Es perden tots dos?
Doble aposta: sexe, adrenalina i cobert.
Així, doble o res.
I al final, res.
El nom té alguna cosa a veure amb dolç...
M'agrada el nom; les flors, no tant.
I sento a la pell desig encara.
Desig i sentir. Poc hi puc fer jo.
Col•lecciono SN, noms i adjectius, que escriuen els altres.
Hi ha gent que va a buscar espàrrecs. Quina sort!
Jo els caço amb el llapis, en poemes, en pàgines de novel•les... els busco i en trobo. En trobo. Trobar. Tenir.
Per mi. Com els silencis. També en tinc molts. Que són meus perquè els sento, els sento i d'altres, els fabrico. Orfebreria.
No sé si hi caben tots, tampoc no sé on.
Col·lecciono. Aplego. Per mi, i per a mi. Aix, no sé. Alguns els perdo. Alguns els tinc al mòbil. Els noms, els adjectius i els silencis.
Naveguen; no, més aviat suren, el vent els porta, a prop, lluny, a prop, lluny, vaivé.
S'assembla a la psico.
I tornant, fem mates; sona 2+2= 5,
que sempre m'emociona...
I de cop penso 1+1= -3.
Tan joves i guapos, mai no s'ho haurien
pogut imaginar.
Sí, Nena, penso així. Avui.
